Esquerra votarà no al nou Estatut de Catalunya, en el referèndum del divuit de juny. S'ho ha pensat força, però finalment ha fet allò que s'esperava: apostar per la coherència ideològica i no per la conveniència política. Entre baixar-se els pantalons i ésser fidel a les bases, ha optat per escoltar els seus. Montilla s'ha apressat a titllar Carod, Puigcercós i la resta d'immadurs. Sembla que Esquerra l'ha decebut, cosa que no és certa. Esquerra ha actuat com estava previst que actués. Ha maldat per sortir a la foto, fins que ha comprès que no la hi volen. A hores d'ara, malgrat els empipaments aparents dels Montilla, Manuela de Madre, Iceta, etcètera, al carrer Ferraz deu córrer el cava. Vist des de Madrid, Esquerra no té cabuda en el disseny de la nova Catalunya. Cal deixar-la de banda, condemnar-la a la marginalitat. Tot fa pensar que el referèndum suposarà un sí majoritari, perquè entre PSC i CIU sumen les tres quartes parts de l'electorat català. Hem de considerar, per tant, que Esquerra ha perdut l'envit de l'estatut per golejada? No, ni prop fer-s'hi! Fins i tot podem pensar que no l'ha perdut. És cert que, en política, la gosadia sol passar factura a curt termini. Però també ho és, de cert, que una actitud coherent pot desemmascarar formes d'actuació que, a l'empara de la prudència i del sentit comú, responen a criteris servils i poca cosa més. Ara mateix, la negativa d'Esquerra a votar favorablement l'estatut, cal comparar-la amb un corrent d'aire net que recorre el país de punta a punta. Darrerament, l'atmosfera s'havia enrarit força, i corríem el risc d'intoxicar-nos. El PSC, des del Tripartit, projectava dissenyar un estatut en contra d'Espanya, perquè Espanya era Aznar. Amb Zapatero a la Moncloa, els socialistes canviaren d'objectiu. El nou estatut s'havia endegat i s'havia de tirar endavant, però en contra de Catalunya. Tot i que Zapatero no va tenir inconvenient a mentir descaradament en afirmar que respectaria el text que aprovés el parlament de Catalunya, des de la Moncloa i la plaça de Sant Jaume encarregaren als sapadors desactivar les càrregues explosives que amenacessin desfigurar el model d'Estat actual. Els sapadors més actius han estat els socialistes, no cal dir-ho, tot i que els conservadors també han estat per la feina. Així, de mica en mica, entre els uns i els altres, han procurat (amb èxit) minar l'autoestima dels catalans. Recordem-ho: Rajoy, la campanya contra el cava, les seleccions esportives, Bono, els taxistes de Madrid, Matas, Acebes, Zaplana, la Conferència Episcopal, les frases lapidàries referides a l'estatut (Zapatero: «Vamos a dejarlo limpio como una patena»/ Guerra: «Nos hemos cepillado el Estatut»), l'Institut Ramon Llull, Frankfurt, i tantes i tantes altres coses, uf...! Res no ha estat gratuït. Tot, frases i actituds, mesures i disposicions, s'ha encaminat a resituar els rebrots sobiranistes en el camp del regionalisme. CIU ha col·laborat entusiàsticament en l'èxit d'aquesta operació, des del moment que ha comprès que podia fer calaix. CIU és com aquell venedor que en no creure en les excel·lències del producte que ven, no en demana allò que val, sinó que cobra allò que li n'ofereixen. Amb CIU al capdavant de la política catalana, Catalunya únicament pot aspirar a ésser una regió que fa el cap viu. Mai no serà un país. Esquerra, en canvi, de bon grat o forçada per les circumstàncies, acaba de donar un cop d'efecte que pot tenir conseqüències força beneficioses per a l'ètica col·lectiva. Ara bé, pot córrer a posar-se a cobro perquè li plouran pedres cantelludes des de totes les direccions imaginables. En rebran, de pedrades, dels socialistes, dels convergents, de l'Església, dels conservadors, dels empresaris, dels que entenen que tenir seny equival a posar-se incondicionalment al servei del govern de Burgos, dels intel·lectuals que paren la mà, d'aquest i d'aquest altre. Tanmateix, pot tenir l'orgull, Esquerra, d'haver-nos retornat als catalans (als de dret a vot i als altres) la rebel·lia, que és quelcom consubstancial a la dignitat. Facem memòria. Encara que fos des d'un escenari, Raimon ens ensenyà a dir no, i aquest no, sorgit de les arrels de l'ànima, ens va permetre plantar cara a la dictadura. El país estava emmanillat, però érem un poble. El no d'Esquerra al nou Estatut de Catalunya ens ha assenyalat el camí: no deixem d'ésser un poble, si volem creure en la possibilitat (tan remota com vulgueu) d'endreçar el país.