Alguns partits polítics, en determinats moments de la seva existència, semblen guiats per una voluntat suïcida. I encara que no cal anar tan lluny, resulta significativa la crisi patida pel republicanisme illenc cap a 1910-1913. A Mallorca, el republicanisme no apareix de sobte el 1931 sinó que té uns precedents importantíssims que es remunten al segle XIX. De fet, entre el 1868 i el 1874 la influència del Partit Republicà Democràtic Federal de Mallorca fou molt intensa, en especial a Palma. Però els pronunciaments militars de gener i desembre de 1874, així com els primers anys del règim de la Restauració, marginaren el republicanisme. A més, l'experiència de governar l'estat, el 1873, havia estat traumàtica i havia acabat dividint el republicanisme en diversos petits partits rivals.
Tanmateix, el 1896-97, una nova Unió Republicana de Mallorca aconseguí aglutinar tot el republicanisme. Aquest partit va saber aprofitar la crisi dels monàrquics arran de la pèrdua de les colònies (1898) i aconseguí anar ampliant el seu pes electoral, sobretot a Palma. Així, el 1901 i el 1903 obtengué la majoria absoluta a la capital insular. En canvi, a la Part Forana, la seva influència fou molt més limitada. El 1905, perdé la majoria a Palma i comença un limitat retrocés electorat. De totes maneres, el maig del 1909, encara assoliren sis regidors a Palma en el context d'una entesa amb el Partit Liberal.
Però a partir del 1910 l'establiment o no d'una coalició electoral amb el PSOE i l'aparició d'una tendència republicana radical de caràcter anticlerical i vinculada a Alejandro Lerroux, dividiren profundament el partit.
Cap al 1911, ja hi havia dos grups diferents i rivals de Joventuts Republicanes. A les eleccions locals de novembre del 1911, per primera vegada des del 1896, es presentaren tres candidatures republicanes per separat, la d'Unió Republicana, que obtengué tres regidors a Palma, la radical i la que anava en coalició amb els socialistes. El gener del 1913, els radicals es reincorporaren a la Unió Republicana però el pitjor encara estava per arribar. L'enfrontament entre els republicans més moderats i els radicals s'aguditzà per l'aliança amb els liberals i els carlins a les eleccions a diputats provincials del març del 1913, que foren una iniciativa dels moderats, així com el fet que un regidor de l'Ajuntament de Palma d'aquesta tendència, Bernat Obrador, es manifestàs a favor de subvencionar el catòlic Patronat Obrer. El juny d'aquell mateix any es tornaren a separar els radicals, però la gran escissió s'esdevengué l'agost del 1913 quan foren els moderats els que s'anaren per crear el nou Partit Reformista.
Inicialment, els reformistes demostraren tenir una bona implantació a Palma ja que en els comicis locals de 1913, assoliren tres regidors. La seva ideologia era semblant a la republicana, però més possibilista ja que pretenia democratitzar la Restauració des de dins. Mentrestant, la Unió Republicana ni tan sols aconseguí representació a Cort en els comicis locals del 1913 i del 1915. A les eleccions del 1920, els reformistes només assoliren un regidor a Palma mentre que els republicans n'aconseguiren un altre. Era evident que, a la llarga, l'escissió havia estat nefasta per a tothom i havia aconseguit la minorització d'un antany vigorós moviment republicà.
En definitiva una història poc exemplar de rivalitats i lluites internes al si de l'esquerra republicana mallorquina que segurament no pot servir de referent a l'inici del segle XXI. O potser sí.
