Butxaques com avencs sense fons

És tristíssim. Vergonyós. Ho parlava l'altre dia amb un metge veterà, i se m'encenia la cresta a mesura que els comentaris i la informació prenien cos dins la conversa: segons ell, juguen amb la nostra salut, amb la vida de milions de persones amb l'única finalitat d'engreixar els comptes de resultats de les grans indústries farmacèutiques, i no passa absolutament res. Als responsables els arbres els tapen el bosc, pel que es veu. És que hi ha arbres molt espessos de brancam, eh? Es poden imaginar vostès els doblers que genera a la indústria farmacèutica el negoci dels diabètics? Anem a veure: Insulina (Novo Nordisk), agulles (Roche), llancetes per als tests (Roche), plaquetes sensors per als tests «Accu-chek» (Roche), Glucagón (Novo Nordisk) per si de cas una possible hipoglucèmia... I em sembla que res més, que ja n'hi ha. Tones i més tones de medecines i material farmacològic que ens podríem estalviar, si el Govern Espanyol autoritzés utilitzar la descoberta tècnica d'injectar cèl·lules mare al pàncrees del malalts afectats. Però no: la pressió de les indústries deu ser hercúlia, enorme, quan els governs de per aquí, i fins i tot l'església catòlica, apostòlica i romana, satanitza l'experiència guaridora. Recordar que no estan sols: els «Testigos de Jehovà» no poden rebre transfusions de sang, tampoc. És pecat. Això és cosa del dimoni, de la televisió en deia mon pare, al principi de tot, quan hi havies de posar molta imaginació perquè es veien més bellumes que imatges. És pecat experimentar en segons què, perquè obres un finestronet i després hi entra tota la basca, manifesta el Ratzinger, que no pot equivocar-se ni equivocar-nos, (segons els llibres de catecisme: «doctrina» li dèiem, de quan a mi me'n feien estudiar), condemnant d'aquesta manera tot un sector molt més ampli del que us podeu fer comptes, a mantenir-se dins un grup de gent molt sensible al risc d'infinitat d'altres malalties i infeccions. Però si amb aquestes es moren els diabètics, aniran al cel cap dret, això sí, no tot són desavantatges, veritat? Per afegitó ara mateix, de sobte, he recordat El jardinero fie, la recent pel·lícula d'en Fernando Meirelles, hòstia, que m'ha deixat més mal cos, encara. M'estimaria més no haver de pensar i dir aquestes coses, paraula.