La càmera no s'ha pogut resistir a enregistrar, en aquests dies de Marbella, algunes imatges significatives de les maneres en què els presumptes corruptes havien donat forma a la seva imatge del poder assolit pels doblers. Els diners no són gran cosa si no es transformen en poder, i el poder tendeix finalment a representar-se en els objectes somniats. No sempre -de fet, quasi mai- els somnis són fills genuïns d'una personalitat autònoma. Des que naixem, anam associant el poder a unes o altres manifestacions exteriors. Des de cotxes esportius fins a obres d'art, antiguitats o trofeus de caça, és infinit i molt variat el repertori de màquines, objectes, béns mobles i immobles que poden estalonar la consciència del poder. Aquesta és una aventura de l'esperit que genera en els advenguts a la riquesa molta més angúnia del que normalment suposam. El nou ric s'adona de sobte que només té menys d'una vida per projectar la seva imatge com a dipositari, també, de poder terrenal. Les precipitacions en aquesta delicada operació són molt notòries, i sovint, fins i tot, deixen empremta en el paisatge: molts de palasios tradueixen aquesta manca de destresa en la creació de la imatge que es vol projectar. A Marbella, on tot plegat -corrupció i ostentació- sembla molt més tòrrid que no als altres espais escènics de la figuració social, la càmera ha aïllat una sèrie de manifestacions d'aquest poder que són comunes a Mallorca i on sigui: cavalls de pura raça, per exemple. Cotxes, etc. Però no he pogut evitar una sensació de neguit davant les imatges en què apareixien animals tropicals dissecats o embaumats. Girafes, lleons, tigres..., que algú, en els seus somnis, havia associat al poder. No m'encaixava en cap dels models inventariats per l'experiència. Tampoc no em podia resignar a abandonar, en la placenta dels somnis, aquestes bísties salvatges dissecades. Quina mena de luxe de l'esperit encarnen? Acudí en el meu ajut el record d'una tarda a ca un belga que es refugià a Mallorca amb tot el seu menyspreu pels negres congolenys i africans en general que s'havien volgut independitzar. Aquest home, d'una brutalitat moral que no deixava entreveure cap petita llenca d'humanitat, em va saber explicar per què el veritable colonitzador, ell, no sortia de l'Àfrica més que per les armes: allà hi podia exercir el poder absolut. Ho va remarcar: absolut, sense límits, sense haver de donar explicacions de cap dels seus actes. A ningú. T'hi senties Déu, li vaig insinuar. «Ho era», afirmà ell. Òbviament, vaig recordar Joseph Conrad, El cor de les tenebres. Algú, a Marbella, potser havia arribat a viure amb un sentiment inexhaurible d'impunitat: com els «veritables» colonitzadors? Donen forma aquestes bèsties dissecades a un somni de poder absolut? La magnitud de la corrrupció ho suggereix.