Dijous passat el Congrés dels Diputats va aprovar de manera definitiva la LOE, Llei Orgànica de l'Educació. Molt bé, però no tenim la Seu plena d'ous. Sé positivament que, des d'aquesta columna no faré cap aportació al tema ja que per la complexitat que presenta i, sobretot, per les meves limitacions la cosa resulta més que difícil. Per tant, si escric això no ho faig des de la ingenuïtat agustiniana de voler transvasar tota l'aigua del mar, amb una copinya, dins un coco damunt l'arena, sinó que, aprofitant la meva condició d'ensenyant i de pare, vull deixar anar en veu alta algunes generalitats -no sé si arribaran a idees- que crec que convé tenir en compte.
En primer lloc, crec que no s'hauria d'instal·lar en la classe política -mira que no sempre és fàcil defugir aquests revengismes infantívols- el mal costum que cada vegada que hi hagi una alternança en el poder, el nou executiu es vegi en l'obligació de fer la pròpia llei educativa. Per moltes raons: una primera és perquè crea una gran desorientació entre els usuaris de l'ensenyament. (Els usuaris no són només els professors sinó també s'hi ha de comptar l'alumnat i les famílies). Una desorientació que ve donada perquè l'elaboració d'aquestes lleis orgàniques és tan complexa i el calendari d'aplicació sol ser, si no llarg, com a mínim esglaonat, que mai no saps si arriben a estar en vigor del tot, si ho estan d'una manera provisional o definitiva. En segon lloc, perquè no s'ha de fomentar la idea -ja prou estesa i no sense un cert fonament- que l'educació va malament. No s'ha de tremenditzar més aquesta idea, ni molt menys induir la gent a focalitzar el que és un mal social en un defecte particular de l'educació. És cert que l'educació no va bé o que l'educació -si voleu podeu llegir l'escola- per si sola no es basta per oferir la formació necessària -no especificarem si acadèmica, de valors o del que sigui, car sobre l'escola sembla que han recaigut totes les responsabilitats formatives dels joves, quan abans aquesta tasca era desenvolupada, amb uns altres paràmetres, per la família i per l'entorn social més immediat dels joves. I tan cert és que, ja em permetreu que sigui poc optimista, que du camí de convertir-se en un dels problemes greus de la societat occidental del segle XXI. De fet quan hi ha eleccions o quan es fan balanços de tasques de govern, aquí, a Espanya, al Regne Unit, a França, a Itàlia i, fins i tot a Alemanya un dels problemes que sorgeixen sempre és el del món de l'educació. No hi ha manera que l'escola se'n surti amb la seva tasca. (He remarcat el cas alemany, perquè les eleccions foren no fa gaire i perquè em va sobtar que aquest també fos un dels seus problemes fonamentals quan a vegades, des d'aquí, el sistema alemany -sembla que més exigent en els currículums i més selectiu en l'alumnat, menys generalista-, era vist i contemplat, especialment pels escèptics de la LOGSE, com un exemple a seguir). D'altra banda perquè cada vegada que hi ha un debat sobre el món educatiu alguns partits polítics, especialment el PP, aprofiten l'ocasió per confondre molt més la població en aquesta matèria i, fins i tot, per crear falsos fantasmes on focalitzar els mals de l'educació. Em referesc a la delimitació dels currículums o dels ensenyaments comuns. Així com esqueinen sobre el tema sembla que el mal de l'educació, el gran mal de l'educació, sigui que uns se saben de memòria les dinasties medievals des de Don Pelai fins a Isabel la Catòlica i uns altres, d'això no en saben ni un borrall, i en canvi saben les que van de Gifrè el Pilós fins a Ferran el Catòlic. Com si uns sabessin bé uns continguts de primera, segons ells universals i necessaris, i els altres navegant en les seves turpituds i guiats per uns mestres curts de mires en sabessin uns altres de segona, ergo locals i superflus. Això és enganar sobiranament la sobirania popular. No és aquest el problema de l'ensenyament. Quin és? Si ho sabéssim, si ho tenguéssim clar potser tendríem mig problema resolt. (Un professor de matemàtiques em deia escolàsticament: problema ben plantejat, la meitat resolt) Però també, si ho tenguéssim clar, potser intuiríem que tota llei d'educació ha d'anar acompanyada d'unes mesures socials i d'uns canvis d'actituds per part de tothom on és molt més difícil incidir-hi. Mentrestant és fàcil fer lleis que ens fan creure que tenim la Seu plena d'ous o donar les culpes dels mals de la joventut, per exemple de les engatades col·lectives, a una mancança del sistema educatiu.
