Un llibre ens ha de servir no sols pel que ens diu o per com ens ho diu -perquè així ho ha volgut l'autor- ans també pel que ens fa pensar, de manera indirecta si voleu, amb major o menor encert. Per exemple, ens pot fer cavil·lar que en el conjunt de la narrativa en general hi trobam tres subconjunts segons la importància que es dóna a la línia argumental, o al joc de l'argument i del llenguatge, o de l'estil. El subgrup més important -més estès fins a la irrupció de Finnegans Wake, de James Joyce, seria el de tota la novel·lística que cerca majorment una certa harmonia o joc entre argument i estil, per més que el desenvolupament de la novel·la pugui perfectament esser descrit com un progressiu creixement de la importància de l'estil. Però també hi ha autors pels quals el que és del tot primordial és la narració. Entre nosaltres tenim el cas eximi de Llorenç Villalonga, pel qual no sols l'estil ans fins i tot la mateixa llengua són secundaris. Llorenç Villalonga, el qual tant va escriure en castellà com en el català més nostre, com hauria arribat a escriure en la llengua de Voltaire si li hagués estat més fàcil publicar -o si sols hagués pogut publicar en aquesta llengua- i que, en tot cas, mai va tenir la pretensió d'elaborar un estil, de crear cap seguit d'artefactes verbals, en definitiva de donar cap valor especial a la retòrica -perquè també hi ha una retòrica narrativa que pot adoptar moltes formes- sinó sols la dèria i el deler de narrar amb un màxim d'eficàcia i transparència (per dir-ho així).

Però també hi ha textos -i aquí és on volíem arribar- en els quals -ben al contrari- l'argument és una cosa secundària. Més exactament, textos que pretenen reflectir el fet que la immensa majoria de les vides humanes no tenen cap argument rodó, cap argument de pel·lícula. Així, hom pot considerar que molts arguments de la narrativa -com la pràctica totalitat dels guions cinematogràfics- resulten massa artificials, massa construïts, amb un desenvolupament i un final massa perfets. Així, algun autor, alguns autors, poden reaccionar davant aquest estat de coses dien senzillament: la vida no és això. Perquè, en efecte, les biografies individuals molt rarament es presten a cap tractament novel·lístic d'aquesta mena.

Naturalment, també cal diferenciar entre el que l'autor vol fer i allò que fa millor. Vull dir que en un recull de narracions com Terra cremada, d'Antoni Mas Busquets, aquest crític suplent que subscriu no pot saber -sols ho pot sospitar- si l'autor comparteix aquest criteri que acab d'exposar, sobre les vides o les biografies «normals» com a poc «novel·lístiques» (les biografies individuals no són pel·lícules) i, de més a més, es proposa o s'ha proposat descriure vides o personatges no novel·lístics. Però el que sí crec és que les narracions més aconseguides d'aquest recull no són aquelles en les quals sembla que pretén donar més importància a allò que ens conta -com en Llosques de Dunhil, amb la impossibilitat de tornar al paisatge de la infància, tan destruït per la balearització regnant- sinó quan més aviat ens mostra unes vides sense argument, com en el cas de Inviable, Gàbies i D'un dia a l'altre. No cal dir que tothora amb un llenguatge prou vitenc, com quan comenta: «Potser sempre ha estat així: tu acabes d'arribar, jo ja hi era, calla i aguanta, no emprenyis».