A hores d'ara, el corpus d'informació sobre l'evolució recent de l'economia balear és prou ample i important. Les anàlisis s'han centrat, molt sovint, en temes de caire conjuntural: visió econòmica lligada al fet immediat, al moment precís, a l'etapa propera. Però, igualment, s'han generat aportacions cabdals que obeeixen a paràmetres força diferents: la perspectiva del mig i llarg termini, l'observació evolutiva que parteix dels fenòmens conjunturals però que abasta temes de dimensió més rellevant, l'economia oberta a l'estructura dels processos socials i econòmics. La codificació de totes aquestes contribucions, en un sol feix explicatiu i amb un clar fil conductor, és un repte que ens manca als economistes. Fa falta un text que vertebri el pensament recent i els fets seminals de la nostra evolució econòmica -si més no, des dels primerencs anys del boom turístic-, en una línia consemblant a la presentada, no fa molt, pel catedràtic Jordi Maluquer de Motes per a l'economia catalana. Els professionals de la història econòmica balear estam treballant de valent en aquest tema. Però, mentrestant, permeti'm que els avanci uns apunts estilitzats que, en aquestes alçades de la vida política illenca, em semblen escaients per obrir reflexions més pregones sobre el nostre model de creixement. I seguint amb la metodologia de la direcció estratègica empresarial, s'ordenen en sengles apartats, d'amenaces i d'oportunitats per a les economies insulars, que tot seguit es detallen. El llistat pot ser incomplet. Però crec que recull, de forma molt sintètica, bona part del que la literatura econòmica insular ha anat especificant. Emplenin vostès mateixos els dos grans capítols, si hi veuen mancances; moguin de lloc els elements exposats, si així ho troben. En qualsevol cas, es tracta d'un petit instrumental per incitar a pensar.

Disset grans amenaces. L'alt consum de territori, l'elevada inflació, les baixes inversions en capital social públic, la poca cohesió social, la congestió espacial, l'esgotament gradual del paisatge entès com a recurs natural, la parca formació de capital humà, la pèrdua notable d'actius agraris, la desindustrialització, la caiguda de la productivitat i de la competitivitat, els saldos fiscals negatius i recurrents amb Espanya i amb la Unió Europea, la pèrdua de terreny a les noves tecnologies, l'existència d'una important població flotant no reconeguda en els processos de negociació, l'alt consum energètic, l'escassa inversió en I+D, un benestar social que no es correlaciona amb el nivell de renda, la poca capacitat econòmica de gestió del Govern.

...I deu grans oportunitats. Un entorn ambiental agradable, una experiència reconeguda internacionalment, un know how exportable, el dinamisme del mercat de treball, la capacitat de reacció enfront les recessions, el reconeixement de sectors industrials com la bijuteria i el calçat, l'abundància de capital privat, certes millores energètiques com ara el possible parc eòlic de Menorca, l'actuació més sinèrgica amb la UIB, l'existència de condicions per a fer efectives polítiques de districte industrial.

El gran rerefons d'aquestes vint-i-set idees és, al meu entendre, ben clar: es centra en la fragilitat i els límits estrictes del nostre territori, un factor que esdevé determinant per a l'evolució futura del creixement balear. Avançar en una línia molt consumidora d'aquest primordial condicionant escàs és abocar-se en un escenari problemàtic, en el context mediterrani de forta competència de destinacions emergents. A partir d'aquesta constatació, apostar, per exemple, per un turisme més selectiu, nàutic i d'esports més elitistes -com es sol defensar-, portarà, en un futur més proper que llunyà, a congestions en aquesta franja del mercat. Apareixeran nous cicles de saturació que aguditzaran les externalitats negatives ja existents. Incitar la connurbació de Palma -com s'està fent ara amb els plans viaris del Govern- alimentarà el turisme residencial i, tal vegada, l'increment de més oferta no reglada, a banda d'un major creixement demogràfic. Pens que, a l'àmbit de l'economia terciària, el sol i platja és la nostra primordial divisa: aquí Balears ha demostrat capacitats i lideratges, que s'han concretat en la construcció d'infraestructures -que urgeix remodelar, atès que provenen d'etapes poc escrupoloses amb l'impacte sobre el medi ambient-, la captació de mercats, el protagonisme mundial de grups empresarials locals i l'existència d'una tupida munió de petits i mitjans empresaris que diversifiquen el sector terciari de la nostra estructura econòmica. Obrir de manera molt decidida nous segments tot invocant la qualitat inferirà, d'entrada, la necessitat de noves construccions -camps de golf, ports esportius- que, a mig termini, poden anar en contra de la nostra principal oferta: com deia, el sol i platja. És justament en aquesta on s'han de bastir les polítiques de qualificació: millors infraestructures «sorolloses» -que no facin malbé de manera desproporcionada l'entorn- i més infraestructures «silencioses» -sanitàries, educatives, socials- que facilitin la qualificació de la força de treball i que singularitzin el nostre producte front els competidors més ferotges.

Fa uns anys, juntament amb el professor Maluquer de Motes, ja esmentat, vàrem encunyar, per a Balears, el terme de «hongkongnització». La parauleta, dificultosa, tingué un cert èxit, i d'altres col·legues i no pocs polítics s'hi apuntaren a l'accepció, amb major o menor creença. Sense defugir ni refusar aquella adjectivació, i atenent les recerques que estam duent amb el professor Jaume Garau, crec que el nostre model es pot acostar, també, a una «maltinització» econòmica: Malta com a referent problemàtic, una illa asfaltada que és la meitat de Menorca i que compta amb prop de mig milió -sí, han llegit bé: mig milió- d'habitants, amb densitats asfixiants i molt greus problemes ambientals. No s'alarmin: és possible viure així (els maltesos ho fan). Cal demanar-se si és desitjable fer-ho quan, alhora, parlam de benestar i de qualitat turística. La primera part de l'oració anterior és, de fet, la principal amenaça. La segona, dedueix l'oportunitat que se'ns presenta. Heus ací, doncs, el dilema que, sense massa dilacions, han de decidir les formacions polítiques i els agents econòmics i socials de les nostres illes.