De la barberia a l'unisex

Un home sense barber és un home abandonat, insegur, donat al vagabundeig, extraviat, una mica apàtrida. Servidor podria fer un llibre sobre els meus barbers, començant per en Palou, que torturava la infantesa amb unes tisores que traduïen el mal humor de l'amo, fins als actuals unisex amb hilo musica. Però amb això passa com amb tot, fer-se vell vol dir guanyar algunes coses tan inútils com l'experiència, però se't mor gent que estimes i amb la qual podies parlar de tot, tanquen les botigues i els cafès que freqüentaves, se jubilen els barbers... Dels meus darrers barbers no en puc parlar meravelles, les coses com són, però el barber, un cop l'acceptes, és com un familiar o un amic vell: l'acceptes com és. Un apunt sobre cadascun dels tres darrers. El més antic era d'una fidelitat sense escletxes a la caçalla, que s'empeltava a glops fulminants abans de tallar-te els cabells, en l'intermedi i al final. Si posaves el cap a les seves mans, armades de tisores, cap al tard, t'arriscaves a qualque petit accident. Ho sé, perquè en vaig ser víctima, però, com que era un home acurat en tot, aquests petits accidents no causaven grans estropicis, només petites escarrintxades. Servidor feia aleshores un programa de televisió. Aquest barber n'era l'espectador més fidel -segurament l'únic fidel-, i un dia em proposà un afer de corrupció: no em cobraria la feina si servidor deixava anar que ell era el meu barber. «Però si tu tens més feina de la que vols», servidor. I ell: «És per una qüestió de prestigi». El penúltim era un home de conversa extraviada i que recordava el barber de L'Hostal de la Bolla: es queixava del deteriorament social de la clientela i de les conseqüències que aquest fet comportava en la feina: no se sentia motivat. No és menester dir que em proclamava la gran i única excepció, honor compartit amb la resta de clients. Com a bon barber, em donava la raó en tot, però sovint s'avançava a la meva opinió i aleshores es produïa un malentès sense importància, però que ell lamentava nerviosament -i no agrada a ningú que el barber es posi nerviós. El darrer era un home a les acaballes, estava desquiciat per la vida moderna, tot anava molt malament, la gent no tenia educació, Mallorca ja no era la que ell havia conegut. Tot aquest sentiment d'agitada frustració desembocava en les mans, de forma que les tisores es movien sense control. Se'n va anar a viure a Valdepeñas. Tots tres reunien una circumstància molt favorable de cara a servidor: treballaven prop de ca meva o dels meus trajectes habituals, cosa que em permetia ficar-me a la barberia si, tot passant, veia el barber desocupat. Ara, devora ca-meva, n'hi ha un de molt bo i reconegut, però li has de demanar hora, i servidor no hi estic avesat. Així que m'he tornat una mica apàtrida, i fins i tot he anat ja un parell de vegades a un unisex d'aquests, del qual no tenc cap queixa, tot i que veig que la perruquera o el perruquer que m'han atès no empren el raor per fer les llobades. Hi ha moltes i grans diferències entre les velles barberies de la meva vida i aquest unisex: la principal, aquí no es parla de res, hi ha un silenci de tanatori amb hilo musica. Bé, ja és això.