El gust per l'exòtic ens ha transformat en una espècie d'estrangers a ca nostra. La moda ens aliena -ens fa estranys-, i tot això de la superada postmodernitat ens ha entrat fins i tot a canostra. Fins a la cuina, que diríem. I és ben cert: la cuina -l'espai físic- és un dels racons més íntims de la casa -el més íntim si parlam d'espais on l'activitat es desenvolupa en comunitat. I les modes l'han ocupada i transformada gràcies a l'esperit de nous-rics generalitzat. No cal anar a cercar gent molt gran per trobar qualcú que no hagués menjat mai un iogurt, un producte per aquells temps 'exòtic'. Ara l'exòtic en una cuina és trobar-hi faves o un manat d'espinacs -he dit 'manat', no una bossa!. I diríem que, de iogurts -amb gust de fruita, amb soja, sense greix, enriquits, com-tu-vulguis-, és fàcil trobar-ne, a qualsevol gelera. ¿És per aquesta cosa de la cuina -no ens enganem: del menjar- com a signe de distinció i de diferència que fa devers una dècada que l'edició de llibres amb receptes culinàries està en auge? És ben cert que aquestes edicions cuidadíssimes poques vegades deuen córrer el risc de ser mig emblanquinades amb farina. Molta gent té llibres de cuina pel plaer de fullejar-los, quan saben perfectament que, ni de manera immediata ni a mitjan termini, no tendran esma de posar-se el davantal. Però els tenen. Com són inel·ludibles les seccions de cuina en les revistes dominicals que regalen els diaris, i programes de televisió quotidians, també. Cuiners mediàtics... En fi, que aquest refinament pretès contrastaria, per exemple, amb l'èxit de les cadenes de menjar ràpid. Conèixer la cuina, més enllà de tot, és sebre què menges. I més si a això hi sumam la dèria per les calories, col·lesterols i macrobiòtiques diverses. Paradoxal. «És que no tenim temps». Tampoc hi ha temps per llegir, ni per anar al gimnàs. I la gent bé que s'hi apunta, i compra llibres i diaris i revistes de decoració -ah, les revistes de decoració, un altre gran misteri de la Fe Consumista!-, pren catàlegs i devora paper couché. D'acord, això no es llegeix. O bé es llegeix ben igual que es cuinen les receptes que fan per la tele els migdies. El cas és que no cuinam, però ens agrada -i tenim tot de gatgets, menatge divers que mai no emprarem però que qualcú, potser nosaltres mateixos, un dia, va considerar que ens seria molt útil-, i tenim tot el temps de món per seguir pas a pas com es fa una crema pastissera, però a l'hora d'embrutar un cassó és un drama. I sabem perfectament quin pa ens agrada, però la moda i la comoditat i el fet que ja és ben mal de fer, trobar un pa ben fet, ens duen a consumir barres d'aquestes franceses que a les quatre hores són xiclets amb gust de corn flakes, en el millor dels casos. Ah, allò de les modes! Trobam en geleres veïnes salsa de soja -per mullar el sushi que ens ha duit un motorista-, i el veí xala quan li arriba l'olor dolça d'una domàtiga seca. O troba esnob unes postres a base d'ametles i panses i moscatell... Tot això només per començar...
...I per acabar, una altra vessant d'aquesta paradoxa innocent i irresoluble. La didàctica de la cuina s'estén arreu en els mitjans de comunicació. Allò que dèiem: revistes, teles, ràdios... Divulgació a balquena. Mentres el mercat -oh, torna-hi, amb el mercat!- ens diu que la tendència és a distribuir truites (franceses) empaquetades, per obrir-les, flap, i ja tendrem el sopar fet... La Seu plena d'ous, tendrem. I no anirem a cercar na Maria per la cuina...
Maties Salom, periodista
