Florentino Pérez i Aznar López

No és un joc de llinatges més o menys consolidats com a paradigmes d'espanyolitat. Representen més aviat alguna cosa més que la retòrica de cartró pedra que la democràcia ha heretat del feixisme kitx. Són espanyolisme i retòrica alhora, però al mateix temps signifiquen alguna cosa més encara. Pretenien que els seus noms anassin associats a l'èxit, el lideratge, el mesianisme, la prosperitat econòmica i l'ascens social. Per ventura per a amplis sectors de la població hi van associats a aquests valors, però tant Pérez com Aznar López s'han incorporat a l'imaginari col·lectiu de la ciutadania com a ximples «testaferros» de les multinacionals econòmiques i en divulgadors del pensament únic plastificat. Revelacions gens sospitoses de periodistes i còmplices conjunturals d'operacions cavernàries han revelat algunes de les conxorxes dels poders fàctics espanyols, sobretot en tot allò que fa referència al PP, Reial Madrid i algunes de les grans empreses privades directament relacionades amb aquests poders. La història d'Aznar López més o menys la coneixem i són públiques les seves incursions permanents com a ideòleg de la trinxera. Sobre l'expresident del club senyera de l'espanyolitat tradicional i les seves complicitats inconfessables en sabíem bastant menys, però moltes coses s'aniran sabent, més enllà de tot allò que intuíem observant les seves maniobres. Ambdós, Pérez i Aznar, representen alguns dels vessants més abominables del poder, perquè ambdós coneixen perfectament les clavegueres de la democràcia i en fan un ús permanent. La dimissió de Florentino no és un fet casual, ni gens trivial. És un signe esperançador que els rics també fracassen, en molts casos perquè no són allò que aparenten, i no controlen gairebé res més enllà de la informació privilegiada de què diposen.