I un dia va caure un roc tan gros dins casa meva, que va ser impossible esborrar de la memòria i ja mai més vaig estar tranquil sota el meu sostre. Les eines de consens han fracassat de la manera més estrepitosa possible. Ja no només la borsa governa les tan preuades democràcies, ara s'hi han afegit al carro el poder judicial i l'estament militar, tot donant-ne opinió alguns dels seus representants més significatius. El trauma no ha quedat superat. I resulta graciós que siguin ells, de tots nosaltres, els vencedors que un dia van gaudir d'impunitat feixista absoluta -què més pot demanar a l'ànima humana que odia, alliberar aquest poder amb tota impunitat sobre els vençuts-, es creguin amb el dret d'opinar i convèncer. Ells ja han viscut la seva llibertat, ara ens toca a nosaltres, collons. I ni demanant-ho per favor. El nen ja no és tan nen, vol emancipar-se. I el pare, que abans l'hostiava, ara se'n va al bar, a engatar-se amb els seus, gemegant insanitats des de la barra. La mare, coneixent el fill com si l'hagués parit, n'util·litza la part més visceral per posar-se'l sota l'ala, fent-li veure que així estarà més protegit, «-no cal anar tan ràpid». No és gens estrany que el fill acabi odiant-se ell mateix per creure no saber fer-se entendre i caigui abatut, en el nihilisme, la revolta o la complaença. L'autoodi dels pobles catalans no és fruit d'un fill adolescent, però per Déu, com s'hi assembla.

Albert Compte Riba, rebut per e-mail.