muy nuboso
  • Màx: 21°
  • Mín: 17°
20°

Coverbos amb la malícia justa

Contar coverbos potser no sigui ambiciós, en la tresca de situar aquestes pàgines a l'altura literària que es mereixen, però com que hi pas gust, em concedesc la llicència pertinent i endavant les atxes. A part que és una cosa ben demostrada: quan un frueix posant per escrit qualsevol història, hi ha moltes possibilitats que els possibles futurs lectors també en gaudeixin. I de passar gust es tracta, malgrat qualque pic sigui sols sinònim de desengavatxar.

Com és ara, deixar dit per escrit aquí que, com Iu Forn del diari Avui, jo també som de l'opinió que els militars «colpistes» han estat i són uns solemnes bords fills de set pares. Massa sang s'ha vessada ja a aquest país per culpa d'aquests salva pàtries dels enagos. Siguem considerats i respectuosos amb els militars que serveixen amb dignitat i correcció la voluntat popular expressada a les urnes. Als malcriats, als que esmolen els sabres per enfrontar-se al poble que han d'atendre i defensar, als que amb les seves manifestacions públiques propicien estats d'opinió, enfrontaments injusts entre gent de bé: dues batculades, anques calentes, i a ca seva sense càrrecs. Ni paga. Punt i guió i coverbo nou. I als nans de cervell, bufons de la cort de la mentida i de la fastigosa manipulació informativa: presó per jugar amb un foc massa perillós. No són berbes de riure, aquestes, punyeta!

Em vaig aturar l'altre dia al Gran Hotel, grumejat per l'exposició que actualment s'hi mostra: «El món romà a les Illes Balears». I bé. No m'arrib a cansar mai d'aquesta temàtica de la Roma imperial. Molt ben muntada, com pràcticament totes les de la Fundació La Caixa. El coverbo nasqué quan em vaig plantar davant el cap de bronze de l'Emperador Tiberi Claudi Neró (42 aC) i no me'n podia avenir: la mirada xalesta i admetent, els llavis primatxols, la forma del rostre, redó, grassonet i saludable, eren clavades, escopides a les d'un ferrer de Sineu amic meu, jove d'una trentena... I per afegitó és un conegut amant del bon «tiberi», i bé que fa. Quines coses, els capricis de la genètica perduda dins el vent dels segles...

Escoltat dins la barberia d'en Jordi Cardell, aquell magnífic foll del Coll d'en Rabassa: «T'he vist pel carrer i xerraves tot sol, què has perdut el corbam? Quasi quasi. És que faig obra a ca nostra i encara no arrib a saber quan s'acabarà. Bé, mentre només xerris tot sol, no és greu. Quan hagis de fer-ho amb el director del banc, llavors sí que vendrà quan s'hi posarà mal...». I rebentàrem tots amb la millor medecina del món: una rialla ben fresca.

Fa devers quinze dies, a Madrid, o sigui: allà on, com els sineuers, també presumeixen de posseir el pern del món, ja s'ho faran, Déu ajudi l'enganat, a la sobretaula amb un amic menorquí i companyó en això de les cabòries poètiques, colla de caps fotuts, com diria mon pare si fos viu i ens veiés, ambdós molt enfora de les nostres respectives illes, però ben conformats i immillorablement ben tractats, em contà una feta molt xalesta. Aquesta: a un poblet petit de l'illa germana, a un senyor que havia estat batlle un fotimer d'anys, un estol de la «tercera edat», a una d'aquelles bauxes que es solen muntar per conquerir vots que suren dins l'aire bellugadís de la indecisió, sempre peus davall taula primer i després un poc de ball d'aferrat, el varen reprendre un dia perquè trobaven que no havia fet absolutament res per la gent gran, i que allà els han fet açò i allà deçà allò altre i a nosaltres res de res... Tant li encalentiren el corc de l'orella que l'home no es pogué estar i rebentà: Com que no he fet res per la tercera edat? Com que no he fet res? I l'ampliació del cementeri que he feta enguany, què? O no l'heu anada a veure...? I la festeta no acabà tan alegre com havia començada. Un que s'empassava les darreres cullerades del «pijama» va fer mala via. Aviat finí la ballera, i cadascú a ca seva.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.