La senyora Dolça Mulet estima massa Mallorca. Massa...? Potser s'estranyin vostès, i a continuació em diguin que mai no s'estima massa. Tanmateix no em faran canviar d'opinió. Hi ha amors que maten. La senyora Mulet va esgatinyar-se amb el cap del departament de català de la UIB, perquè l'acusava de proposar la substitució de Llorenç Villalonga per Mercè Rodoreda entre les lectures obligatòries dels estudiants de batxillerat. La senyora Mulet va considerar que s'acabava de fer un lleig a una glòria local, i el senyor Mas i Vives, davant l'acusació -força impetuosa, cal dir-ho, de la consellera-, va defensar-se argumentant que Rodoreda i Villalonga tenen una obra igualment valuosa però que, en qualsevol cas, el canvi havia obeït a una decisió dels professors de batxillerat. Molt possiblement la senyora Mulet veia moros on no n'hi havia, i tot feia pensar que així ho havia comprès ja que va deixar de donar voltes a la qüestió. Però, ca! Darrerament porta entre cella i cella la idea d'iniciar una creuada de suport a la literatura mallorquina. I com que és una dona arromangada, s'ha posat en feina. Dilluns proposarà, en el ple del Consell, que dues de les quatre lectures obligatòries de l'assignatura de català, siguin d'autors de la terra. És possible que els parlamentaris conservadors li donin suport, tot i que a hores d'ara deuen lamentar que una iniciativa d'aquest pes no sortís d'ells. De manera que la cosa pot anar endavant, si la senyora Mulet no torna enrere i dilluns, en comptes d'assistir al ple, opta per endoiar entre les rebaixes de El Corte Inglés. Però, en fi, siguem pessimistes, no podem esperar res de bo. Tirarà endavant, la consellera. Tanmateix, vull advertir-la, per si li hagués passat per alt, que els escriptors no són com la sobrassada que augmenten la seva valoració si porten fermada a la corbata l'etiqueta que en certifica l'origen. El fet que Salvador Espriu hagués nascut a Santa Coloma de Farners no ha afegit cap valor especial a la seva biografia. La garantia d'origen és la llengua que fa servir. Em segueix, senyora Mulet? Així com una sobrassada convé que porti enganxada l'etiqueta que especifiqui la seva procedència, un escriptor podrà ésser un gran escriptor encara que sigui fill de mare desconeguda. En realitat, els criteris de valoració de la sobrassada i de l'escriptor sempre han estat diferents, tot i que són susceptibles de confusió, entre nosaltres, des del moment que a l'Espai Mallorca s'alternen en el mostrador els llibres de Villalonga o de Galmés amb les galletes de Can Guixa, els camaiots d'en Tejedor i l'oli de Sóller. Però, insisteixo, al marge del seu compromís cívic, la pàtria emocional de l'escriptor és tot allò que copsa la seva mirada. Pel que fa als escolars mallorquins, és essencial que llegeixin llibres en català de qualitat, de manera que la substitució d'una lectura de Villalonga per una altra de Rodoreda s'ha d'interpretar com una alternança normal entre dos grans novel·listes. El lloc de naixement de l'un i de l'altra no té cap importància. No puc imaginar-me que els professors de Saragossa deixin de recomanar als seus alumnes la lectura de «Marinero en tierra», perquè Alberti era de Cadis i no d'Osca. La senyora Mulet hauria d'evitar que, per massa fer, el seu amor a Mallorca derivi cap al provincianisme complaent i, d'aquí, al localisme més anorreador. Si la iniciativa d'obligar els escolars a llegir dos autors mallorquins tira endavant tot adduint des de la Conselleria raons de proximitat geogràfica, ningú no ens pot garantir que el director d'un institut de Son Cotoner vulgui que al seu centre es llegeixin escriptors de Son Cotoner. I si no n'hi ha cap en tota la barriada, doncs, apa, tothom a llegir El Quijote, que ens uniformitza culturalment, i a ca na Tix les lectures obligatòries d'autor autonòmic. Jo penso -i que em perdoni la senyora Mulet la gosadia d'aconsellar-la-, que hauria de canalitzar el seu amor a «lo mallorquí» cap a unes activitats que en lloc de limitar el nostre món, servissin per a ampliar-ne els horitzons. D'altra banda, deixem que els professors facin la seva feina sense pressions, perquè tenen prou criteri per a designar les lectures dels seus alumnes. Li confessaré una cosa, consellera: poques vegades un llibre meu ha entrat en un institut, i això que vaig néixer a Montuïri, que amb la carretera de doble via és com dir a dues passes de pertot. Bé, no passa res. De cap manera voldria que uns adolescents es veiessin obligats a llegir-me només per tal de satisfer la quota de mallorquinitat que exigeix l'assignatura. Mare de Déu, quina vergonya...! I per afegitó, com si a un no li bastessin els enemics que té, encara n'afegiria de nous. Apa, s'ho repensi, senyora consellera. La nostra literatura ha de defugir dels espais tancats. Dit amb altres paraules: necessita obrir les finestres i que corri l'aire, molt d'aire. De manera que deixem les coses com estan, i no embullem la troca innecessàriament.
Llorenç Capellà, escriptor
