La història recent d'Espanya no s'explica sense la figura de Manuel Fraga Iribarne. Ell representa millor que ningú la continuïtat de la dreta després de la mort del general Franco, i d'alguna manera podríem dir que la seva mateixa trajectòria posa en relleu que el franquisme no és més que una etapa, especialment sanguinària, de la història d'una dreta que no va començar amb el cop d'estat militar del 1936 ni es va dissoldre l'any 1975. Si no s'hagués lliurat a la crida de l'esperpent en determinats moments de la seva vida, quasi podríem parlar d'un personatge amb ecos shakespearians, que es debat entre la fidelitat als principis inspiradors de la dictadura i la consciència lampedusiana de la necessitat de canviar-ho tot perquè tot continuï igual. Aquesta lluita interna s'ha manifestat en moltes situacions crucials, i, si bé és veritat que, com s'ha encarregat de recordar-nos-ho en tantes ocasions, va integrar una part de l'extrema dreta al sistema democràtic, tampoc no s'ha estat d'elogiar el règim dictatorial que va servir com a ministre d'Informació i Turisme. Ell va voler rentar la cara del règim, certament, però la capacitat de maniobra era tan esquifida que finalment va caure en l'exhabrupte com a mètode -recordem els afers de les dones rapades a Astúries o el de la bomba de Palomeras. En la transició va demostrar una capacitat insòlita d'adaptació als nous temps, que el revelaren com a un personatge més polític que molts d'altres que, havent-se insinuat com a més liberals, finalment no saberen entendre l'esperit ni la lletra del sistema democràtic. Els fracassos reiterats en les generals el dugueren a refugiar-se a Galícia, on va desenvolupar una política populista i des d'on va donar algunes mostres d'indisciplina en el si del partit que havia fundat i que, després de fracassar amb Hernández Mancha, posà en mans de José María Aznar. Mentre que aquest s'alineava gregàriament amb Bush en la seva política contra el règim castrista, Fraga mantenia una relació cordialíssima amb Fidel Castro; o criticava la política del govern central referida al cas Prestige. Visceral, contradictori, sorprenent, de vegades histriònic, l'home que ara passarà al Senat en representació de la seva comunitat autònoma, per «defensar la unitat d'Espanya», és, sobretot, un polític que va ser ministre de Franco, el general que instaurà un règim en el qual no hi havia lloc per a les llibertats.