Si per una cosa es defineix la societat de la informació és perquè és integrada per ciutadans ben informats, és a dir, ciutadans amb la possibilitat de saber què passa i quines conseqüències se'n deriven per a les persones afectades. Les imatges que aquests dies passats han desfilat per les pantalletes de les televisions de tot el món, i que ens mostraven com uns senyors amb monos blancs i amb fumigadors se'n duien l'aviram d'incògnites zones turques, llogarets nevats de muntanyes on encara no hi ha pogut arribar la gràcia de Déu, aquestes imatges, anava a dir, es relacionen exclusivament amb el grip que transporten els animals de ploma. L'eliminació d'aquest aviram és una mesura necessària, probablement tardana, però no sembla que preocupi ningú l'altre vessant de la qüestió: l'aviram és, en aquella part del món, una font d'aliment insubstituïble, la darrera resclosa abans de l'oceà de la misèria. L'aviram és quasi sempre la salvació de petites comunitats aïllades, com aquestes que hem vist resistint heroicament enmig de l'abandó irrevocable de l'espècie. Aquí mateix, a la Mallorca rural de fa cinquanta anys, l'economia familiar era impensable sense l'aviram, i una passa de pipida, que es combatia introduint llunes de ceba crua en la boca dels animals, significava per a la gent pobra -quasi tothom- un infortuni que duia aparellat un desassossec ple de mals auguris. Cert que les imatges que ens mostren l'eliminació de l'aviram de granges senceres escarrufa, però això afecta la indústria alimentària, que té molts de recursos. Per als habitants d'un llogaret abandonat en la gelor d'aquelles geografies inaccessibles, la desaparició de l'aviram és una tragèdia, és l'empenta que pot dur de la pobresa a la fam. De la resignació a la desesperança. Per ventura no s'ho paga que la societat de la informació incorpori aquests aspectes de la situació, per ventura són massa personals, per ventura no proporcionen imatges suficientment frapants, qui sap si el consumidor d'imatges faria zaping -no se l'ha educat perquè se'n senti concernit. Però la cosa canvia si has estat nin en una comunitat rural illenca de fa cinquanta anys. Sempre és menester trobar en nosaltres algun rastre del passat que ens vinculi personalment amb la resta del món. I ja sé que a aquestes persones que entregaven l'aviram davant les càmeres no els arribarà mai cap missatge de tan lluny com som nosaltres, però, per si un cas, vet aquí aquesta botella llançada al mar contenint un tros de diari, on se'ls diu que a mi sí, a mi m'hauria interessat saber com és la seva vida quan les càmeres ja se n'han tornat i elles han quedat novament sepultades en l'oblit, enmig d'una tristesa glaçada, en una soledat irredimible.