algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
22°

Insults a la intel·ligència

Miquel Ramis, el portaveu del PP a Balears, sol ser persona ponderada. Si més no, així ho tenia considerat, atenent la generalitat dels seus comentaris. Però m'ha sobtat una declaració recent a partir de la visita a Espanya del president de Bolívia, Evo Morales. Ramis, seguint el guió ultraconservador, comparà, sorneguer i burleta, la foto de ZP amb el mandatari llatinoamericà -que venia de visitar Cuba i Veneçuela, i que partia cap a Xina, Bèlgica i França- amb la de les Açores que recollia, recordin, aquest triumvirat de la mort format per Bush, Aznar i Blair. Em va sorprendre la desproporció i la demagògia d'un Ramis que, al meu parer, perdé el sentit de la realitat: sol succeir quan s'adopten posicions extremistes. El plantejament conservador és esbiaixat i tendenciós: posar en el mateix nivell la visita protocol·lària -i, val a dir-ho, important per als interessos empresarials espanyols- d'un dirigent elegit amb el 54% dels sufragis, amb la imatge de les Açores, que acabava de decidir l'entrada il·legal, arbitrària i amb mentides a una guerra de dimensions aleshores inimaginables, és un acte de cinisme -i sóc benevolent- que no es pot tolerar. En aquest sentit, Aznar, Rajoy, Acebes, Zaplana, són, sense embuts, solemnes mentiders, si es recorden les dades ja revelades pel mateix president Bush, que no han merescut, ai-làs, cap mena de comentari per part d'aquests «bushistes» convençuts. Tornant al president bolivià: el PP, que aspira a governar de bell nou, tindrà els seus motius -ocults i de difícil explicació- per no tenir temps per atendre a un president amb el qual es pot trobar en un futur immediat, si guanya les eleccions. Però el seu portaveu balear no pot, de cap manera, fer comparacions torticeres per justificar el que és injustificable. El cas és que el full de ruta dels conservadors diu que tot val per desgastar l'Executiu socialista. I Ramis n'és una peça més de l'engranatge, encara que per fer-ho rutllar recorri a un argument tan fal·laç com barroer.

Pel que es veu, l'escola Aznar -l'enuig continu, la brega permanent, la creació de distanciaments, la distorsió intencionada de la realitat- té seguidors fervents en els cappares del PP insular. La màxima goebbelsiana és clara: cal repetir constantment una mentida perquè es transformi en realitat a ulls de la gran massa de l'opinió pública, malgrat això pugui generar crispació de la què hom pot conrear nous electors. La manca d'ètica d'aquesta forma de comunicar i desinformar és estrident, però efectiva. El despreci intel·lectual i l'insult a la intel·ligència cap als electors és continu, i el tàndem que barreja por, mentida i tergiversació sol donar resultats conjunturals positius als conservadors. Altra cosa serà el corol·lari final, que alguns dirigents del PP més centristes observen amb prou preocupació. Les paraules de Ramis no es troben isolades; fan part d'una estratègia que ve d'enrera i que afecta capítols transcendentals de la darrera història política.

En aquest respecte, vegin algunes mostres il·lustratives en el passat més recent, tant d'àmbit estatal com autonòmic. Així, participar en una guerra per trobar unes armes inexistents, sense els suports de les Nacions Unides ni de la societat espanyola, s'acabà convertint en una missió humanitària; dissenyar un Pla Hidrològic faraònic, criticat amb informes contundents per part de científics europeus i espanyols de tota solvència, es va vendre com l'exponent d'una política ambientalment correcta; projectar urbanitzacions en terrenys rústics i la construcció d'un nou macrohospital a Son Espases -refusant el disseny ja existent- que trencarà per complet un dels darrers vestigis rurals de la ciutat de Palma i promourà una allau especulativa de primera magnitud, es vesteix tot plegat com una idea de sostenibilitat; els que criticaren sense contemplacions la constitució de 1978 -amb Aznar al capdavant-, apareixen ara com els seus màxims defensors -al temps que ridiculitzen a aquells que, de debò, lluitaren pels principis constitucionals- i no volen ni sentir parlar de la seva possible reforma. Etcètera. Sembla que a la dreta se li disculpa tot -la corrupció, el malgastament, els escàndols- i, el que resulta igualment determinant, els grups que solen recolzar els idearis conservadors no expressen massa fissures per fer veure que estan en el costat que consideren correcte.

Hi ha una filosofia «adànica» -permeti'm la parauleta- en aquesta mena de pensament conservador espanyol, segons la qual la història era inexistent abans de la seva arribada als llocs del poder polític. De fet, indiquen els seus promulgadors, la modernitat comença amb ells, amb el conservadorisme més pragmàtic, i les etapes en les què la dreta no ha governat són qualificades com casos insòlits d'anormalitat democràtica -com digué fa mesos el desaparegut Àlvarez Cascos, tot referint-se als tretze anys de governs socialistes a Espanya- o d'ocupació irregular de l'Executiu -com es qualificà a Balears el període del Pacte de Progrés-. En tot cas, es tracta de parèntesis indesitjats que, en el moment en què s'han obert novament, apareix de bell nou aquest plantejament netament colpista -«o nosaltres o el caos»- que caracteritza aquesta dreta ultramontana, tan allunyada de la que intervingué de forma assenyada a la transició. L'afer del general Mena ha posat, una vegada més, el tema damunt la taula. L'exculpació feta per Rajoy de les greus paraules del militar, l'entrada en escena de tots els corifeus mediàtics -tres diaris d'abast nacional i la cadena radiofònica dels bisbes, com a poc-, escenifica aquesta mena de nova «via xilena» d'acosament a un govern que ha actuat amb cel·leritat i contundència -fet elogiat per tot l'arc parlamentari, menys pel PP- davant d'un acte sever d'indisciplina.

Seria desitjable que el joc polític no es fes servir, tan sovint, de la mentida recurrent per fer oposició, ni de la utilització reiterada del renou mediàtic per generar problemes als que gestionen la cosa pública. A l'Espanya constitucional d'ara, se senten sorolls de tot tipus que provenen, en bona part, d'un PP que no es resigna a la seva posició present, que invoca solemnitats -fins i tot per insultar- i estats terminals inexistents i que contribueix, de forma notòria, a la cerimònia de la confusió. Els sarbres es troben enfundats. Voler fer creure que les sales de banderes tremolen com fa vint-i-cinc anys per causa de la discussió actual de l'Estatut de Catalunya és, de bell nou, insultar la intel·ligència de la gent, alimentar la por i la incertesa i, en definitiva, jugar amb l'esperança de moltes persones. Seria bo que els electors situessin, davant tanta ignomínia, a tothom en el seu lloc.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.