El discurs naïve de la batlessa

La batlessa de Palma, Catalina Cirer, du un parell de setmanes reconeixent que l'Ajuntament ha comès alguns errors, i extraient d'aquesta actitud lliçons simples sobre la virtut de la humilitat. En una militant del PP, el reconeixement d'errors és una cosa tan insòlita que no ha passat desapercebuda. De cara a servidor -o sia, no té importància-, la imatge de la meva batlessa hauria pogut millorar molt: en un temps en què el seu partit encara no ha fet bugada d'alguns dels episodis més macabres de la vida espanyola mentre Aznar governava, una batlessa que et diu que per ventura tal o qual cosa s'hauria pogut fer millor és una novetat extraordinària. Però si llevam la clovella de l'ametla asseguda, resulta que només hi ha clovella. L'ametla no hi és. El fruit del reconeixement de faltes és l'origen d'aquestes faltes i el trajecte de les decisions fins a ser fermes. Si aquest trajecte passa pel clavegueram, també s'ha de saber. Això vol dir explicar per què i qui s'ha «equivocat». No es tracta de construir una txeca i extreure'n la veritat. Es tracta de saber fins a quin punt els suposats errors eren, en realitat, malifetes ben deliberades. Un personatge d'Edith Warton diu que, si hom està disposat a no explicar les coses, pot fer el que sia, fins i tot matar. En decisions tan summament perverses com l'esbucament del pont del tren o l'adaptació submisa de manuals d'educació sexual als criteris més reaccionaris, etc., parlar d'errors seria protegir en un eufemisme massa genèric els responsables de les malifetes. El reconeixement de la maldat d'aquestes actuacions no consisteix a fer unes declaracions de penediment naïve, pel qual encara s'obtenen elogis: com el d'un periodista que, en un programa de televisió, felicità la batlessa per haver rectificat, proclamant, a més, que «rectificar no costa res». Com a contribuent, vaig enviar una maledicció al periodista: com, que no costa res? No costa res l'afer del pont? No costa res la destrucció d'un parc en el qual els arbres no havien tengut temps de créixer? Fins i tot rectificar uns fullets costa doblers. I els pagam tots. Anar fent la mèu-mèu, mirau que som de bona persona, admirau la meva humilitat, sé reconèixer errors..., és un discurs davant del qual els ciutadans hauríem de ser una mica exigents: si la batlessa fos presidenta d'un grup d'empreses i hagués comès errors tan greus, no se'n sortiria amb la lletania d'aquests dies. Hauria de fer front a la situació amb el càrrec o amb el seu patrimoni. Qui sap si amb les dues coses.