En aquest cas, quan dic lluminosa, vull dir pròpia d'il·luminats. Em referesc a la proposta d'Esquerra Republicana de Catalunya per tal que el català, l'euskera i el gallec siguin oficials a tot el territori de l'Estat espanyol. La idea no és nova, perquè ja fa bastants d'anys va esser objecte d'un debat prou extens, en el qual va participar la meva germana Aina sense que ara, sense consultar les hemeroteques, em sigui possible precisar quina postura defensava. En tot cas, crec recordar que es debatia si les diferents llengües parlades a l'Estat espanyol havien d'esser oficials cada una en el territori on és parlada o totes elles a tot el territori de l'Estat. Però aquells eren altres temps i altres circumstàncies, i no té gaire sentit ressuscitar una qüestió sense tenir en compte els canvis que s'han produït de llavors ençà no sols en el nostre país i a Espanya, sinó també dins Europa. Feta tal com sembla que està plantejada, la proposta és un absurd, com queda clar sense més que imaginar-nos les conseqüències de la seva eventual aprovació. Val a dir que hi ha, que jo sàpiga, un únic cas a Europa amb dues llengües oficials a tot el país. Es tracta de Finlàndia, on el suec i el finès són idiomes oficials, cosa que vol dir que un ciutadà finès pot anar a qualsevol administració pública del seu país, fins a l'Ajuntament del poblet més petit de Finlàndia, i esser atès pels funcionaris corresponents en qualsevol dels dos idiomes, segons la seva pròpia elecció. Traslladat a Espanya, la declaració del català, l'euskera i el gallec com a idiomes oficials a tot l'Estat voldria dir que si un mallorquí es trobàs de viatge per Extremadura i a un poblet de mala mort de per allà li robassin la cartera, o tengués un accident de trànsit, podria anar a l'Ajuntament i presentar la corresponent denúncia en català, o fer en la nostra llengua les declaracions necessàries a l'agent de la Guàrdia Civil de trànsit que l'atengués. La veritat és que jo, en tot cas, no som capaç de veure que aquesta situació valgui la pena de dedicar-hi ni el més mínim esforç. Me sembla molt més lògica i mereixedora de suport l'exigència que la nostra llengua sigui oficial a tots els territoris on és parlada. Entre altres coses, perquè m'agrada considerar l'Estat espanyol com un banc de proves de com serà Europa d'aquí uns quants anys. A ningú se li acut que els vint-i-cinc o trenta idiomes que es parlaran en aquesta Europa del futur siguin oficials a tot el territori europeu. Cada un d'ells, i cap altre, ho serà en el territori on és parlat, i cap d'ells no voldrà renunciar a aquest dret. Però ningú exigirà que a tots els municipis europeus hi hagi funcionaris que puguin atendre els ciutadans europeus en cada una de les seves respectives llengües. Igual d'absurd resulta esperar que a cada un dels vuit-mil i busques de municipis de l'Estat espanyol hi hagi funcionaris que parlin català o euskera o gallec. No és estrany, per tant, que el PSOE ja hagi dit que considera «inviable i inassumible» la proposta d'ERC. Que és inviable resulta obvi. I si és inviable, basta tenir dos dits de seny per considerar-la inassumible. Això és tan evident que s'imposa la sospita que l'objectiu d'ERC no és que la seva proposta s'aprovi, sinó que el PSOE digui que és inviable i inassumible, a fi de poder desenterrar un cop més el fantasma mai enterrat del centralisme incorregible dels socialistes. Si és això, bon profit els faci. Però que consti que al nostre poble, a la nostra llengua, no li resol cap problema.