Els infants d'abans necessitàvem molt poc per entretenir-nos. Sense doblers però amb molta imaginació érem feliços.
El meu padrí era mestre a aprofitar tot lo que sortia de franc. A l'estiu, els diumenges tocava toros, i a l'hivern futbol.
En aquella època era costum deixar entrar de balda al camp de futbol els darrers deu minuts de partit, i a la plaça de toros, també de franc, podíem veure el darrer bou de la cursa.
Cada diumenge horabaixa es renovava la nostra esperança de poder ésser testimonis d'un gol del Mallorca. La majoria de vegades, per no dir totes, partíem cul batut sense haver vist xutar ni un trist córner.
El darrer bou sí que el vèiem matar. Baix un sol que cremava el cul a les llebres, gran ambient de festa. Música que no era la nostra acompanyant el «rojo i gualda» de símbols externs. Una pluja de mamballetes i olés en llengua manllevada, aclamant l'heroi de la festa, el torero, amb el seu vestit de paperina marcant els atributs que ha de tenir un bon mascle, rematant la «faena» i aixecant triomfal les seves mans brutes d'inútil sang vessada i escampada damunt l'arena de la plaça. El pobre bou, mort i arrossegat com trofeu d'una guerra que abans de començar ja tenia perduda.
Després venia la segona part: anar a l'escorxador. Corríem per carrers cuits de sol. Volíem arribar a temps de veure com escorxaven la fera que havia tengut la santa barra de plantar cara al rei de la festa. Una forta pudor d'excrements i sang, només entrar, mos donava la benvinguda. Creuàvem interminables corredors contemplats pels ulls resignats de tota casta de bestiar que esperava la mort.
Per fi arribàvem al nostre objectiu. El bou que poques hores abans bullia de vida, ara romania penjat d'un ganxo. Esmolats ganivets havien esquinçat el vellut de la seva pell, i del ventre xapat vessaven fumejants els budells com a cintes de colors sortint d'una caixa esqueixada...
L'endemà dematí al mercat de l'Olivar, un rètol: «hi ha carn de bou des toros».
Tota la teva altivesa d'animal creat per ésser breu espectacle d'un horabaixa d'estiu, acabaria dins la cassola d'una honrada mestressa de casa que diria al seu home:
-Miquel, avui per dinar hi ha estofat de bou des toros...
