Caloscamps és una cala del terme d'Artà, a Mallorca. Una petita endinsada de la mar a la Colònia de Sant Pere, al litoral que mena cap al cap de Ferrutx. És la meva cala preferida, per damunt qualsevol altra. No hi ha cases, ni veïnats a prop. No té ni arena -enguany n'hi ha una mica- només pedres, còdols i macs. Sempre hi ha molta d'alga acumulada i, tanmateix, la mar la rosega amb la seva barramenta hivernal: cada any s'esfondra una mica més. Els seus sediments grollers, que cavalquen damunt una duna fòssil, de marès blan, s'enderroquen damunt ells mateixos. Així i tot els seus tamarells gegantins, suen aigua salada a les totes, li proporcionen una ombra amabilíssima fins a l'horabaixa. Poca gent, sempre. Entre setmana quasi ningú. La majoria coneguts, amb algun nudista a la banda esquerra i algun travessador que cerca la major solitud de les maresseres de darrere, una d'elles batiada de bell nou per en Guiem Daviu, com la cala de les «taules de la llei», per dos blocs gegants que les simulen. Dos escars sense barca que fan de solàrium reservat i un servidor que, abans ha inspeccionat el caló dels Ermitans, on hi baixaven a nedar els ermitans de Betlem -ara només n'hi ha dos- i he comprovat que hi ha les famílies amb nins més petits, de rigor, ja que allà sempre hi ha arena per jugar-hi.
Caloscamps és un topònim que ha tengut les seves variants escripturacions. Des del «Calaloscans» poètic del primer llibre d'en Tomeu Fiol, fins al «Ca los Cans», enigmàtic sense lladrucs. Més terra endins hi ha Ca los Camps d'Amunt, que dóna autenticitat a Ca los Camps d'Avall o de vorera de mar, l'herència de saviesa dels «Canai» i dels «Garrit» ho poden certificar.
Baixant la costeta, seguesc els corbmarins que com una fletxa encalcen el moixó, penj els ormejos de nedar al meu tamarell i em tir a l'aigua. Hi conec tots els redols, on comença el llot, on les praderies de la posidònia -«Uy que finos esos ecologistas, ahora quieren que a lo que siempre hemos llamado algas, les digamos posidonia, como son!»-, on són els redols de pedres que fan els pops, on s'hi depositen les closques d'erissons i les orelles de mar, observ les nacres que han tornat i els amagatalls de les morenes. Quan surt, tot d'una hi trob conversa. Avui, en «Toño», un conegut paleontòleg especialitzat en coves i miotragus em repassa les possibilitats anunciades i denunciades de la primera arribada dels homes a Mallorca i, segons ell, algunes errades acumulades. «No hi ha cap dubte, entre el 2100 i el 2300 abans de Crist és on, per ara, hi tenim les úniques primeres evidències dels humans a l'illa, els qui asseguren que fou abans, ho han de demostrar, si no s'incorre en un frau científic». Davall el braç un llibre sobre la simptomatologia de les societats complexes (en anglès algú ho pronuncia com «complecs sociaitis»), camiseta amb un vell marí dibuixat per F. Avellà. Na Xisqueta inspecciona a fons al «Ciutadà» després del seu atac de cor. A poques bandes paisatges i personatges combreguen tan bé. I encara en falten.
En Tomeu arriba. Amb la seva bicicleta vella, la seva careta i el seu tub i se'n va cap a la roca que tanca la cala. Neda a crawl deu minuts de tira. Allà, des de fa uns anys, esmicola dues galletes d'Inca dins l'aigua, hi té enllepolits dues dotzenes de peixos que surten dels seus caus i mengen devora ell. L'acompanyen fins que torna a sortir del bany, seguit de la seva cort de donzelles, fadrins, vaques, salpes, esparralls i cabotins. En Tomeu es prepara per tornar a ca seva. «Avui no hi ha grumers, podeu nedar tranquils», anuncia abans de partir. Travessant les vinyes de na Xisca i en Mateu, tot és callet i gafarró, pujam a dinar. Hi faltava, però, la pinzellada èpica: la contarella del dia en què en Metxo, amb una pastera de quinze palms, agafà un agulla imperial de dos metres i mig, més enllà del faralló d'Albarca. Hi ha el retrat corresponent, una fotografia desdentada i arnada, penjada darrere el tasser d'El Centro. Hi vaig l'horabaixa però no la hi he trobada. També hi he enyorat els meus cafès matinals amb en Josep Piera, el poeta de La Drova i «El cingle verd», i amb en Joan Mesquida «Roses», el poeta d'aquí i l'amo del casino («La mar em treu i m'acabussa. / Avui molt de puu me sobra. / Me'n vaig escupint salobre / des penyals de sa Cugussa».). Els dos eren part de la meva clau hermenèutica -hagués pogut dir interpretativa, però queda com més sabut, així- de la irrealitat de l'estiu; un parlant de tot i dels arrossos de sa mare, l'altre de les pesqueres arriscades. Mentre, aquella al·lota que endevinava, jugava compulsivament a les maquinetes de loteria. I no les endevinava mai. Dos, xerren que a això que ara és del pintor Barceló, la possessió de sa Devesa, hi ha molt de trull, arregla les marjades, diuen que se fa una piscina a l'era.
Decidesc que demà aniré a pasturar de Cala Tonó a sa Canova i, a gran dia, tornar a Caloscamps. Vaig a cercar l'embat a la vorera del torrent al Macar de sa Torre. L'olor dels figuerals i les olivardes entabanava.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.