Haurem d'acabar per creure que Carod Rovira té el defecte de trobar-se en el lloc inoportú en el moment més inoportú. Per a l'espanyolisme ranci, el líder d'ERC és una joia que no té preu. Vull dir, que les provocacions de Carod contribueixen a la cohesió d'Espanya més que les noces d'Isabel i Fernando. És culpable, ell, de les ires que provoca? Aquestes són figues d'un altre paner. Carod és un home simpàtic, espontani, i amb una indissimulable voluntat d'estar enmig, com el dijous. De manera que no s'ajusta al perfil del polític espanyol, envoltat d'una aurèola de tragèdia i amb una cara de mal humor notable, com si patís un atac perenne de fetge. Tanmateix, tot i les diferències de tarannà entre l'un i els altres, la política espanyola el necessita, a Carod, perquè en el moment que sorgeixen problemes d'Estat -d'aquests que són considerats espinosos com és ara el nou finançament de Catalunya o les converses del Govern espanyol amb l'esquerra basca-, Carod li escau com l'anell al dit. Que hi ha disparitat de criteris en el parlament espanyol, nervis al carrer, fru-fru de faldetes a les sagristies i renou d'espases a qualque banda més que a les places de toros? Carod es fa present, diu la seva i posa d'acord tot déu. Immediatament s'organitza una creuada de consideració contra Catalunya. Conclusió de les masses enfervorides? Espanya no té problemes, té enemics. És indubtable que Carod hauria d'actuar amb més picardia, més que res per estalviar-nos sentir tant de renou inútil. Allò que no podem fer, els que no pensem amb mentalitat espanyolista, és sumar-nos a la cridòria. El conflicte de les banderes a Tel Aviv? Pujol l'hauria evitat. Carod, no. Tanmateix, no el podem acusar de radicalisme ni d'incoherència, a Carod, pel fet de negar-se a assistir a un acte presidit per la bandera espanyola. La Generalitat de Macià -de la qual és hereva l'actual- va néixer amb vocació independentista o federalista en el si d'una hipotètica República Ibèrica. És a dir, era una eina de llibertat per als catalans. De manera que no hi ha cap motiu d'escàndol en la postura de Carod, sinó en la de Maragall, que en sentir les sirenes del port no sap si ha de córrer a proclamar la independència o a portar un cafè a Zapatero. Altra cosa, insisteixo, és l'oportunitat o no de les seves accions, les de Carod. El gest de cenyir-se la corona d'espines va ésser políticament incorrecte, pel fet que podia molestar una bona part de la població catalana, que és catòlica. Això no obstant, la Conferència Episcopal Espanyola n'ha fet un gra massa de tot plegat. Fet i fet, ha convertit una anècdota intranscendent en un greuge de magnitud encara desconeguda. És clar que els bisbes no criden de bades, ja que en treuen un rendiment enorme d'aquest escàndol: demonitzen Carod, donen una mà a la dreta més estantissa (amb la qual s'identifiquen), i es disposen a passar la bacina a Zapatero perquè tingui l'oportunitat de fer-se perdonar la seva conxorxa amb el Tripartit, els matrimonis entre homosexuals, les campanyes a favor de l'ús del preservatiu, etcètera. Els clergues en saben més que ningú, de pescar en aigües tèrboles. I ara, novament, ho fan. Carod és el pretext. Allò que ens preocupa, a molts de ciutadans, és que la gent de casa, com és ara l'Abat de Montserrat, se sumi al linxament. En relació a la fotografia de Carod coronat, Mossèn Josep Maria Soler afirma que no es pot fer broma amb els instruments que han servit per a provocar dolor a la persona i, a més de la corona d'espines, anomena els fils elèctrics d'Abu Graib, les cambres de gas dels camps d'extermini nazis, la cadira elèctrica, els fusells que serveixen per a dur a terme una execució i altres estris de tortura o de mort, tots ells execrables. Bé, té raó. En qualsevol cas, no vegem tan greu el fet de fer-ne befa, d'aquests estris, com el de no condemnar-ne públicament l'ús. I l'Església no diu res -o a tot estirar ho diu amb la boca estreta- de les condicions inhumanes en què viuen els presos a Guantànamo, dels bombardeigs sobre objectius civils perpetrats a l'Iraq o de l'aplicació de la pena de mort a infinitat de països de l'òrbita cristiana, entre els quals cal destacar els Estats Units. Qualsevol d'aquests fets o situacions escandalitzen més que les ocurrències de Carod fent turisme per Israel. Acabo amb un darrer exemple: Laura Bush acaba d'enfilar-se al cim de la hipocresia humana afirmant que l'exèrcit del seu país no ha d'abusar dels presoners de guerra. Essent qui és aquesta senyora, em direu que no són, les seves paraules, una befa més grossa que un pa de pagès a tot allò que representa la corona d'espines?