És una llàstima que Catalunya no hagi sabut celebrar la victòria del Barça com un país normal. En un país normal, els hooligans, els afeccionats passablement illetrats, els seguidors enclins a l'embriaguesa i els molt elementals futbolistes i tècnics solen celebrar els èxits esportius amb un descontrol certament hortera. Tot això va passar diumenge passat a Barcelona i, per tant, no tenc res a retreure a l'entusiasme desfermat i a la poca imaginació dels mitjans de comunicació que glossaren les banalitats, els improperis i el punt d'insolència de tots els protagonistes de la celebració. Això passa a tots els països normals, és a dir, arreu on el primitivisme domina les classes subalternes. Però als països normals també passa que aquestes coses es donen per descomptades, i les èlits educades miren amb comprensió i una mica de complicitat els excessos de la xusma. A Catalunya, no; a Catalunya, la gent fina troba que ha de marcar distàncies amb la vulgaritat i la mala educació dels seus almogàvers. Espanya és un país normal que Catalunya, en aquestes ocasions, hauria de saber imitar. En aquests moments trists de la Catalunya decadent i acomplexada, tots hauríem de recordar la displicència elegant dels tertulians o la distingida ignorància dels grans periòdics de la capital quan obviaren qualsevol referència a la molt precisa expressió dels nobles sentiments del poble madrileny que, després d'una no menys èpica victòria de la tolerància, cridava pels carrers: «'Pujol, enano, habla castellano!» Sense anar tan lluny, no fos cosa que la memòria ens traís, podríem fixar-nos en els acudits compensatoris que circularen dilluns passat per les emissores de ràdio espanyoles. Jo en vaig sentir un que no pot ser més representatiu de la sensibilitat que gasten els opinadors mesetaris: «Fue un error: 'el que se tenía que haber muerto no era el Karol Wojtyla, sino el Caro Rovira!» Heu vist a algun periòdic espanyol cap crítica a la temperança del tertulià bromista? On és el civilitzat habitant de Móstoles o d'Atocha que fa pública la seva vergonya per la poca categoria humana dels seus conciutadans? Amb tot això, probablement, resultarà que Samuel Etoo és qui s'ha comportat amb més coherència (fins que insensatament el feren rectificar). Malgrat el seu primitivisme (o animalisme?) que deu justificar que el comparin amb un simi a molts de camps d'Espanya, probablement és l'únic que ha entès que la victòria del Barça no va ser contra una afecció exquisida que es mereix tots els respectes, sinó contra una colla d'energúmens venjatius que han fet de la prepotència, la suficiència i l'insult un senyal d'identitat. No és igual guanyar-li la lliga al Madrid que al Dinamo de Bucarest, posem per cas. I Etoo juga contra el Madrid amb la ràbia d'un català, i no amb la d'un camerunès. Afortunadament. Aquesta és la gràcia, però els catalans benpensants encara no ho han entès, perquè els catalans benpensants ja no volen saber quina cosa és la ràbia de tres-cents anys de derrotes. Concretament, Maragall no ho deu saber. El triomf del Barça el va agafar a París i allà amollà allò que primer li vengué al cap: que no entenia per què l'èxit del Barça, si tanmateix no era més que un triomf esportiu, tenia una repercussió social tan gran a Catalunya. Maragall les diu així com li vénen: no enganya ningú. Qui el voti o li faci costat, sabrà per què ho fa. Si Catalunya és Espanya, per què quan el Madrid guanya contra el Barça treuen la rojigualda? Clinton té més possibilitats d'entendre Catalunya que Maragall: «És la pàtria, estúpid!», li hauria dit si l'hagués sentit a París. Per què el futbol té tanta repercussió social? Només són blancs contra blaugranes? No, són rojigualdas contra estelades: és la pàtria, estúpid! Finalment, no és més que una qüestió de dignitat. De conservar-la o d'haver-la perduda. Els bascs mantenen Atutxa com a candidat a la presidència del Parlament i s'arrisquen a perdre fins i tot el Govern: no admeten vetos ni xantatges de Madrid. El Govern català cedí a vetos i xantatges de Madrid i féu dimitir Carod. És la dignitat. I d'on no n'hi ha no en raja.