A Binissalem, Josep M. Espinàs, per descomptat, visita can Sabater, la Casa Museu Llorenç Villalonga, i també Can Gelabert de la Portella, el casal pairal del poeta Llorenç Moyà, que és avui el centre Cultural de Binissalem, i es sent especialment colpit per la regularitat arquitectònica del carrer Pere Estruch, «que no em cansaria mai de veure, i a més porta cap a Robines, l'antic nucli islamitzat», des de fa cinc o sis segles aferrat a Binissalem.
Després de passar dues nits al poble de Llorenç «Moyà» Gelabert de la Portella i de la Bombarda, parteix -camina, caminaràs- cap a l'objectiu de la segona etapa, Selva, tot passant per Lloseta. A Selva s'instal·la a Sa Bisbal, l'allotjament recomanat per en Damià Pons -que l'ha assessorat en tot allò concernent a la preparació d'aquest viatge pel Raiguer i el Pla- i se sent impressionat de bon de veres per la proximitat imponent de la serra de Tramuntana que «es veu alçada com un front de pedra aquí mateix». Assisteix a una actuació d'Aires de Muntanya i a la festiva celebració de la Fira de les Herbes, amb la destil·lació a la plaça d'aigua de murta en un alambí de coure deixat, com cada any, pel farmacèutic, el doctor Amengual, tota una institució que li conta que puja tres vegades a Lluc cada setmana, caminant i tocant la xeremia, sense que ningú ni res s'espanti. En el capítol dedicat al segon dia del seu sojorn a Selva, l'autor recull una cançó popular, en un apartat dedicat a l'antiga feina dels nevaters: «Ja venim de nevetjar / d'allà dalt de la muntanya / i fa més de tres setmanes / que no hem pogut festejar». Per cert, el caminant de la pipa -ja que són inseparables- ens informa que les denominades cases de neu (per poder tenir gel l'estiu) varen esser utilitzades fins ben a prop de 1930, quan es va instal·lar la primera fàbrica de gel a Inca.
La pròxima parada és la vila de Campanet, on arriba amb els seus dos companys sota una pluja compacta. Espinàs ens explica que «Campanet és un poble allargat i estret, perquè les cases s'han construït adaptant-les a la configuració del turó». De més, ens conta que «en una placeta cèntrica trobem un monument amb un bust de bronze: és un homenatge a mossèn Llorenç Riber, fill de Campanet. Un altre fill il·lustre és Miquel dels Sants Oliver, que té un carrer. I un altre carrer per a Costa i Llobera. Sospito que és una concentració d'escriptors difícil de trobar en un altre poble. Campanet no els ha oblidat».
Una reflexió que no sé estar-me de reproduir és la següent: «Abans el temps era col·lectiu, el camapanar rural marcava la mateixa hora per a tothom. Des dels camps, els pagesos sentien les campanades llunyanes que tocaven les deu, aturaven la feina i 'feien les deu hores', és a dir, l'esmorzar del descans. Ara el temps és individual, i només aproximadament compartit».
L'endemà torna a ploure amb intensitat, fins al punt que els tres caminants s'han d'aturar a un bar de la plaça de Búger i telefonar a can Bagot, a Llubí, on tenen habitacions reservades, perquè els enviïn un cotxe a recollir-los. Arribats a Llubí, podem aprendre què vol dir exactament -o a què es refereix- un topònim local, Son Ramis. Es tracta de part integrant del poble de les tàperes però a l'altra banda de la carretera que el migparteix.
De Llubí a Sineu, de Sineu a Montuïri i de Montuïri a Algaida són les tres etapes següents de la llarga caminada per l'interior de la Roqueta sense veure el mar. És molt viva i moguda la descripció que Josep M. Espinàs fa del mercat de Sineu, amb un esment de les tomàtigues seques -menja que un servidor ha de confessar que va provar per primera vegada a Sant Cugat del Vallès, gràcies al fet que figuren entre els productes típics que venen a l'Espai Mallorca de Barcelona. I m'ha semblat impactant la curiosa informació següent: «És tradició que 'es pern del món', o sigui el seu eix, es troba exactament sota el campanar de l'església de Sineu. Una peça que arriba fins al centre de la terra, essencial perquè el món no s'aturi de rodar». «És lògic -afegeix-, si es considera que Sineu és el centre de Mallorca i Mallorca és el centre del món». L'autor ens explica igualment que la tradició és que el 31 de desembre, el rector, el batlle i l'escolà, baixen a engreixar ben untat el pern del món, perquè així pugui continuar voltant tot un any més.
Bartomeu Fiol, escriptor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.