Hi ha coses que perduren en el temps. No me referesc a la virginitat, dolçament celebrada, tot i les ramificacions adiposes dels bunyols -trenta minuts d'spining més, de penitència. Tot i que encara en queda alguna. Em referia més aviat, en aquesta congregació de coses perdurables, a l'estultícia, per dir-ho en una paraula fina i que té un cert regust d'eufemisme. Com també perduren els bunyols i, una mica menys, les serenates, ara substituïdes per onanístiques audicions, moltes vegades inaudibles, -especialment si ens atenem als productes que gasta el jovent- dels discmans, l'MP3 i qualsevol altre artilugi que serveixi per entotsolar-se una mica més.

Però tornem a santa Úrsula i les trenta mil verges -o no eren tantes?- que l'acompanyaren en el degoteig de sang -no himeneïca (joliu dolençant, com va escriure el poeta)- sinó la dolorosa del martiri. I tornem també als bunyols amb què celebram, no sé per quina gastronòmica raó aquesta efemèride (perquè els bunyols solen ser, els ben fets, amb un forat enmig i això, freudianament considerat, potser és una incoherència, no sé si blasfèmica i tot, amb allò que es vol celebrar.

Més enllà de l'accepció gustosa del bunyol, aquesta reencarnació tuberculosa té un significat més avait pejoratiu. Un bunyol és una cosa malfeta, malgarbada, és a dir un nyarro considerable. Convendreu, estimats lectors, que de nyarros, en aquesta ciutat nostra capitalina, Palma, se'n fan molts dia sí i dia també, amb l'autocomplaença d'aquella cuinera iniciàtica -posem per cas exòtica, de les illes Fidji, per exemple- que posa el cagalló de pasta dins l'oli bullent i se'l cruspeix, encara bofegant, sols sense rebolcar-lo i extasiar-lo dins la sucrera, i es pensa que ha fet un ou de dos vermells.

No cal que insistim en el tema dels aparcaments made in Rodríguez -l'home que en els seus deliris ens va confondre amb conills o, pitjor encara, amb rates i ens dissenyà la samaritana obra pública d'una lloriguera higiènica, potser perquè no ho fóssim de clavagueres, cada dues passes-; especialment el que es construeix a l'avinguda Antoni Maura on cada troballa arqueològica es converteix en un cagalló disforjo i malgarbat que es diposita dins la paella bullent i repelenca amb què volen convertir el nostre imaginari col·lectiu. Ara troben un moll i, com que s'ha passat segles enterrat, ben bé pot formar part d'una planificació tan necessària com urgent com és la repoblació de les teranyines dins qualsevol soterrani habilitat ad hoc; o un pont musulmà es pot convertir, el dia més inesperat, en una mena de rotonda anònima davant la qual els ases d'aquesta terra -indígenes i també els d'importació, amb rebossillo o la llengua girada,- hi bramin una estona cada any en una commemoració que encara no s'han inventat, però que no dubtam -s'han inventat tantes tradicions en poc temps- que alguna ment equinament lúcida acabarà parint sense bramar de dolor i sense l'ajut de l'epidural.

De totes maneres a mi em sembla molt més greu el que s'està gestant al Parc de les Estacions -que en el seu moment no degué costar una evacuació urinària -per dir-ho finament- sinó més aviat -ja que som al camp de la urologia- un ronyó. Ara resulta que tot allò no serveix per a res. Ha caducat com un iogurt i ha tornat agre. I venga, tot una altra vegada, cames enlaire, castament però impúdica, amb l'excusa que han de soterrar les vies del tren. Una vergonya de despesa pública que ara es tudarà sense que ningú gosi a alçar la veu. I quan dic ningú, em referesc a aquestes veus carronyeres que, segons d'on bufi el vent, no deixen d'huracanar proclames holocàustiques. Sembla vergonyós que unes autoritats que manen que els llibres de text es mantinguin durant quatre anys consecutius en un mateix centre per evitar despeses a les famílies -mesura que em sembla bé- no tenguin el mateix sentit comú a l'hora de mantenir la vigència d'una obra pública que degué costar una fortuna.

O potser, ja que em parlat de bunyols, amb les presses, la inauguranitis pre electoral que els rosegava i altres herbes que tots ens podem imaginar, en feren un de vent, que com saben, o com diu el DCVB, es fan de farina, ous i aigua i s'estufen molt, i aquests, no tenen forat, sinó que són buits. Com la inanitat que ens governa.