Qualque vegada, les coses, les cases, un carrer, una façana, les persones, de tan habitualment normals, de tan vistes tots els dies, mos passen desapercebudes per maques o lletges, per singulars que siguin. I ben sovint ha de venir un extern per fer-nos descobrir-les de bell nou, fer-nos badar els ulls a l'evidència que romania amagada dins els gastats carreranys del costum, la rutina. Va ser exactament el cas que me va passar amb en «Fernando», ara fa una mesada. Pujava cap a la Plaça de l'Església del Coll amb un amic ciutadà quan m'enflocà: aquell d'allà que se tambaleja tant per caminar que no és el rellotger Fernández? Sí que ho és, li vaig respondre jo, viu aquí baix, al carrer Bailén. I afegí, ell: idò teniu per veïnat un dels millors rellotgers que hi ha a Mallorca. I jo que sí, que ja ho sabia, però que ja no exercia, l'home. La qüestió acabà quan el company afegí: els bons professionals com ells, mai no se jubilen, Biel. Aquell dia vaig determinar que havia de fer una xerradeta amb el veí rellotger, per conèixer-lo un poc millor i que em contés coses, a fi i efectes que posteriorment pogués fer-ne part a vostès. És el que faig ara mateix.
Un horabaixa de tardor anormalment calorosa, mos asseguérem els dos dins el reduït espai del seu taller, ple, estibat de rellotges per tot arreu. No hi ha un pam quadrat de paret sense un rellotge penjat, petit, gros, mitjancer, de corda, de pèndol... Sonaren les set pm i l'estança s'omplí amb el murmuri cadenciós de 50, o 100 o jo què sé quantes melodies. Amb puntualitat científica, clar! En Fernando Fernández Andrés va néixer a un poblet de Burgos anomenat Ibeas de Juarros, dia 30 de novembre de l'any 1931. Molt petit, als vuit anys, amb els seus pares i les seves quatre germanes (ell és l'únic mascle de la nierada), vingueren a Mallorca i son pare, que feia de rellotger, s'establí a Porreres, on habitaren fins que en Fernando va haver de fer el servei militar, que vingueren a viure al Coll d'en Rabassa. Son pare li ensenyà l'ofici que tota la vida ha practicat, i en el qual va resultar un mosset molt deixondit, amb iniciativa i sobretot inventiva, la qual cosa donà com a resultat l'excel·lent i molt reconegut professional que ha estat després. És, volia dir. Parlam i algun moment sembla que està distret, que no segueix el fil de la conversa, però no és veritat, succeeix que el seu pensament està immers dins les onades de la filomàtica i els records. Ha arreglat els rellotges dels campanars de pràcticament tots els pobles de Mallorca, a més d'haver construït totalment, de la primera peça a la darrera, els rellotges d'Ariany, d'Es Coll d'en Rabassa, de Moscari i de Les Meravelles. Potser qualcun altre més, però ara mateix no ho recorda. Ha arreglat i mantingut en funcionament els de Muro, Consell, Sineu, Bunyola, Lloret, Montuïri, Binissalem, Lloseta, entre altres... A més de ser des de sempre l'àngel de la guarda d'en Figuera, el rellotge de Cort, que el transformà d'haver-li de donar corda tots els dies (i són més de cent escalons per arribar-hi) a posar-lo elèctric. És amic seu, en Figuera. Se l'estima. Encara ara, maldament ja estigui jubilat, li pega qualque ullada, de tant en quant. Comprova que funciona be i així a la nit dorm com més a pler. Té plaques de reconeixement i agraïment a la seva ben acurada feina dels ajuntaments de Palma, de Mancor, de S'Arracó, d'Ariany, de Biniamar..., i me les mostra amb merescut orgull, amb la ufanor del que sap que ha fet el millor possible el que havia de fer, posant-hi tots els sentits i la manya que els déus li atorgaren. I, per acabar, haver de pensar que això, la professionalitat seriosa i caparruda, avui en dia és un fet insòlit, memorable, desgraciadament.
