Les feres del Gran Circ Mundial que actua a Barcelona s'han trobat amb un descans inesperat. No poden sortir a la pista, perquè una ordenança municipal, de començament d'any, els ho prohibeix. Segons l'argumentació de la batlia, els lleons, els tigres, els elefants i d'altres animals selvàtics, són objecte de tortura des del moment que els fan viure en captivitat. I de vexació, pel fet d'obligar-los a passar pel cèrcol, asseure's a un tamboret i, en el cas dels elefants, a fer ballar una pilota amb la punta de la trompa. Vull pensar que els inspiradors d'aquests arguments tenen raó. En tot cas, cada ciutat i cada país té dret a prohibir aquelles coses que atempten contra la sensibilitat de la seva gent. I referent a Catalunya en concret, la percepció que se'n té de defora és que les organitzacions i el col·lectius en defensa dels animals, tot fent part dels moviments ecològics i d'un esquerranisme pacifista, d'inspiració gandhiana, guanyen més i més adeptes de dia en dia. L'empresari de la plaça de toros de Tarragona no sap què fer per evitar que les tardes de cursa els antitaurins li rebentin la taquilla amb proclames i pancartes de repulsa. Qualsevol dia se'n farà set trons de tot i vendrà la plaça a una constructora. Balanyà ha estat a punt de tancar definitivament la Monumental de Barcelona. Si no ho ha fet, cal atribuir-ho a la circumstància que la reacció dels aficionats als toros encara és prou important com per a obligar-lo a tornar enrere. Però és evident que si no la tanca enguany, la tancarà l'any qui ve. Els abolicionistes són activíssims. Enarboren, en contra dels toros, els drets dels animals i la protecció del menor amb tota mena d'arguments condemnatoris, de manera que han aconseguit que els aficionats sentin vergonya de manifestar públicament que ho són. Si ho fan, poden ésser acusats d'espanyolistes, de sàdics, de salvatges, de masclistes, etcètera. Amb raó? Home, no. Molt possiblement se'n fa un gra massa, de tot plegat, sobretot si tenim en compte com va el món. John Kerry suma adeptes demostrant públicament la seva bona punteria en la caça del faisà. És un exemple que, en qualsevol cas, no invalida el dret d'un país a manifestar-se en contra de tot tipus de violència. I és evident que a Catalunya no volen veure feres en el circ ni bous a les places. Cas de no ésser així, davant les prohibicions, les protestes dels partidaris dels espectacles amb animals serien tan renoueres i insistents com les dels abolicionistes. Els ajuntaments i la Generalitat, per tant, actuen correctament si prohibeixen allò que agredeix la sensibilitat pública. Tanmateix, no sé si un excés de cultura light pot resultar embafador. Joan Herrera fa campanya amb bicicleta, els castellers s'enfilen per amunt, l'avi compra un tortell el diumenge de matí i tot el país esdevé una gegantina Disneylandia. És aquest, el país que es vol construir? Si ho és, endavant. Jo som més partidari de deixar que les tradicions facin la seva i no se n'hagi de certificar la mort, de cap d'elles, per decret. El decret és agressiu. Atenent una denúncia dels antitaurins, l'empresari de la plaça de Tarragona ha estat multat amb vint-i-quatre mil euros pel fet de deixar entrar menors de catorze anys a la graderia. Una exageració, perquè els infants, a aquesta edat, si disposen de carrabina poden participar a les caceres de porc senglar, en els Pirineus. Tornant als toros, afirmen, els anti, que amb les imatges de sang les criatures poden quedar psíquicament tarades. Jo en vaig començar a veure, de toros, als cinc anys, de manera que dec tenir més d'un pern fluix. Tanmateix, no me'n penedesc. Afirm, amb la cara ben alta, que una part dels meus millors records de nin es relacionen amb aquells horabaixes d'estiu, a un Coliseu Balear que exhalava colors vius. I si qualque cosa m'enutjava era quan el brau feria l'home. En fi, les meves experiències freturen d'importància. Els toros, a Catalunya, van a la baixa. Això és cert. Com hi va anar la boxa, a partir dels anys setanta, fins al punt que pràcticament ja ha desaparegut de la llista d'espectacles. I el circ? Pot sobreviure amb els pallassos, els mags i els trapezistes que, tot sigui dit de passada, es juguen la vida per dos cèntims i ningú no mira per ells. De moment, a Barcelona, s'han acabat els números amb animals. Està bé, si així ho vol la majoria. Però no criminalitzem la gent que en dissenteix. Màrius Verdaguer es capbussa en la infantesa i fa una referència bellíssima als canets savis, tot parlant de l'antic circ de fusta que s'alçava a l'Hort del Rei. Ni els cans patien (si més no en aparença), ni ell va créixer traumatitzat.
Llorenç Capellà, escriptor
