El passat dijous quinze d'abril de l'any quatre, he passat un guster mirant i escoltant la televisió. Per primera vegada en la meva vida he disfrutat de poder sentir parlar en català al Parlament de l'Estat espanyol. En dues ocasions per ser exactes, i per a més INRI dels que sols el parlaven anecdòticament en la intimitat. El primer pic, l'autor de la proesa ha estat el CIU Duran i Lleida: llegint un poema del meu reverenciat Miquel Martí i Pol! Demanin! Per a mi: gairebé orgàsmic el moment, en veritat en veritat vos dic. I poc temps després, la repicada: el Puigcercós d'Esquerra Republicana de Catalunya, també s'ha arrancat en la llengua dels meus padrins, per acabar de fer els deu reals justs. L'acció transcorria al debat d'investidura del socialista José Luis Rodríguez Zapatero. A Madrid! He de confessar que, després de l'aconteixement històric, per a mi tota la resta de paraules relligades en forma de discurs, resultaven del tot secundàries, i no vaig parar gaire esment en el que anaven exclamant-se la resta dels parlamentaris. En allò que sí em vaig fixar fou en els posats i les cares del personal. N'Aznar per exemple, anava més feixuc que una roda de moliner, ell, ocupant el seu escó de comiat, al coixí de darrere encalentit. Ni tan sols el discurs del Rajoy aplaudí així com Déu mana. Sols dues mamballetes desmaiades, com si matàs moscardins. Ben al contrari de la foto de l'altre dia, allà a la plaça de toros madrilenya aquella, a l'acte de personal exaltació, la grandiosa palla mental, el «bote, bote, bote, socialista el que no bote...!». Sí, home, aquella de la mística levitació teresina. Quin gran fotògraf, l'autor de la instantània! En general tots els ministres en funcions semblaven haver dormit malament, el vespre anterior. Com si haguessin feta la nit a la mar, com deia la meva padrina Margalida. Bé, no, tots no, n'Ana Palacio, la insuperable ministra de la cosa d'exteriors en funcions, tota vestida de vermell encès, que semblava assistir a una representació teatral que no acabava d'entendre. La mateixa cara de bleda de sempre, per altra banda, que és de pinyó fix, la dona. En Rajoy, exactament com mos té acostumats: al parlar semblava tenir la boca plena de saliva, l'home, i què hi hem de fer, cadascú és així com és. I en Rodríguez Zapatero, el candidat col·locat i segur guanyador, que pareixia que aguantàs el faristol perquè no tombàs. Allò que sí vaig reparar és que aquest home hauria de pregar a tots els sants celestials que li conservin el barram de dalt, perquè, amb la quantitat de «Z» finals de paraula que amolla, (verdazzz, Madrizzz, casualidazzz, oportunidazzz, curiosidazzz, sezzz), sense dents les «Z» serien tot petarrells i perdigonades. Ara mateix, quan mirava de trobar qualque enginyosa manera d'acabar aquest articletxo, diumenge 18, horabaixa, m'enverguen per la CNN+ que el president d'Espanya d'estrena ha anunciat que ha donat ordres que totes les tropes espanyoles que són a l'Iraq tornin cap a cases. «En el menor tiempo y la mayor seguridad posible». Jo, com que som un ingenu recalcitrant, pens honestament que es tracta d'una molt bona notícia.