Conflicte musical, pretext polític

Com molts dels lectors sabran, la passada Setmana Santa al poble de Felanitx es va viure un enfrontament entre dues grans institucions: l'Ajuntament i l'Església. L'objecte de la discòrdia fou l'element musical de la processó de l'Encontre del dia de Pasqua: l'Ajuntament reivindicava recuperar la interpretació de la Marxa Reial (himne espanyol) i l'Església reivindicava mantenir el que s'havia anat interpretant des de 1998, l'Al·leluia de Haendel. Un sector rebutjava la Marxa Reial i l'altre sector rebutjava l'Al·leluia. Ara bé, en aquest punt ens podem demanar si l'acte de rebuig (tant d'un sector com de l'altre) està dirigit al fet musical intrínsec en si o a la significació de les obres musicals en qüestió.

La història d'un país, d'una cultura o d'un grup humà en general no es dedueix només de les realitzacions concretes, sinó també a partir d'allò que no es fa, d'allò que es calla o d'allò que es rebutja. Per una cultura és tan simptomàtic allò que s'accepta com allò que no s'accepta. Els patrons de rebuig marquen unes preferències culturals molt clares, com també mostren tot un conjunt de valors, actituds, significats i funcions. Aquests elements esdevenen imprescindibles per arribar a conèixer el funcionament de la cultura en qüestió en un lloc i en un moment determinats. Un patró de rebuig seria un conjunt d'elements de caire cultural que declara «no desitjable» una unitat del conjunt de fets musicals, seria l'actitud de negar la validesa d'una opció determinada en un moment donat: rebutjar la Marxa Reial en un context festiu religiós de l'any 2004, per exemple. En aquest fet hi trobam un element d'ordre musical rebutjat (Al·leluia, Marxa Reial), un component ideacional que justifica aquest rebuig (connotacions polítiques, religioses, ideològiques), uns agents socials que el sustenten (Ajuntament, Església, poble de Felanitx) i un àmbit d'aplicació determinat ( la festa pasqual). En el patró de rebuig que ens ocupa, la base ideacional és de vital importància. Les idees que el sustenten no fan referència a normes intrínsecament musicals, sinó que es basen en criteris extramusicals tot i que incideixen directament en la pràctica musical (la banda de música no tocà, la música sonà per megafonia). La Marxa Reial fou declarada himne oficial de l'Estat espanyol el 17 de juliol de 1942, en plena dictadura franquista, i posteriorment fou acceptat com a tal per la Constitució democràtica. Els himnes són músiques emblemàtiques que posseeixen valor representatiu per un grup humà en un context i temps determinats. Poden tenir un valor etnicitari (aquesta frase em sobra). Per això mateix, la Marxa Reial és portadora d'uns valors socials i unes connotacions molt concretes que s'han configurat a través de la història recent del país i que constitueixen la raó de les actituds col·lectives que estem comentant: unes actituds d'adhesió, suport, defensa i identificació, i unes altres d'allunyament i de rebuig.

Podem establir una relació entre etnicitat política (espanyolisme, catalanitat, etc) i fenomen musical. Hi ha una consciència d'establir, de manera intencionada, un nexe d'identitat entre producció sonora i grup ètnic i, alhora, una intenció de contrast i de diferenciació entre els diferents grups implicats. Aleshores, la música esdevé un símbol, ben igual que una bandera. Els patrons de rebuig en una societat donada, com en la de Felanitx, no són compartits per tots els membres de la col·lectivitat, però expressen de manera directa una sèrie de valors que, en major o menor grau, es troben dins ella. Són uns patrons que formen part del sistema i tenen una determinada funció i ens informen de com és percebuda la música en la societat i la seva rellevància dins ella. Tot plegat ens demostra que la música és alguna cosa més que sons millor o pitjor organitzats.

Antònia Maria Sureda Colombram i Francesc Vicens Vidal (musicòlegs). Palma.