«Mira el cel i escolta es vent»

TW
0

No ho sé de cert, però puc pressentir-ho. La Menorca dels ranxos, la Menorca de les colles que acostumen d'anar de vega estofats en vi i en cançons hauran, palesament, emmudit. També haurà caigut en el silenci tombal, el silenci compungit que deixa l'amic en marxar, tota una generació d'homes de la milícia. La tristesa es deu haver apoderat dels vells militars de carrera que, jubilats avui, veuen la vida discórrer com una exhalació, amb la jovenesa que se'ls ha escolat i quan ja no manen ni ordenen res, o boni bé res. Igualment, em fa l'efecte que es deuen haver ensopit els entranyables poetes menorquins dels anys seixanta, aquells que feien versos innocents a l'amor i a la terra i a tots els tòpics de la poètica humana immortal. Uns poetes avui desats i esdevinguts avis que, en altre temps, es veren a si mateixos apressats en el dilema d'haver d'abraçar un castellà imperant -i obligatori- o un pla català -desterrat i menystingut- que, tanmateix, era el que els naixia de dins, com de dins ens neixen els crits purs. Nogensmenys, també se n'haurà coralment entristit la bona gent que estima la tonada melangiosa, allargassada, de les havaneres, i, en general, les cançons de litoral amb sabor de salobre marí i d'olor de taverna en gresca, entabanada de fums i rialles: rialles d'estiu i de mediterraneïtat explícita en nits de lluna plena. I, així, amb aquest dol damunt l'illa, la pena recorre aquests dies, com un calfred, la pell de l'esquena de tota aquella joventut que posà en peus el festival de la cançó menorquina d'Alaior: lletristes, compositors, músics i cantants que escrigueren lletres inoblidables i sentimentals, potser un pèl empastifades però sinceres. Els mateixos artistes, en definitiva, que popularitzaren melodies de bolero, twist, swin, pasdoble o rock lent per amenitzar el turisme emergent i, alhora, per celebrar el benestar econòmic que llavors començava. Vull dir, tot plegat, que també Menorca i els menorquins ploren la mort del mestre Ortega Monasterio, el pare de l'havanera catalana, i, al capdavant, l'amic de la meva illa.

A Menorca se li ha esquinçat el cor, de sobte, quan les cordes de la guitarra d'Ortega Monasterio han parat de vibrar per sempre més. L'enyoraran molts menorquins, perquè una certa ànima insular -un tarannà de mar i vents, d'isolament i a la vegada de llunyanies- fou traslladada per ell als arpegis de la cançó. Hi ha un retrat de la meva gent del segle XX que em resulta commovedor, i al voltant del qual Ortega Monasterio hi va posar músiques delicioses, que és el camí definitiu per descriure la història que interessa d'un poble. «Prosperam -diu una lletra per ell musicada-, tenim caseta, barca nova ja fa un any, i per fer sa caldereta, peixet de roca i quatre crancs». Eren, encara, els temps d'una Menorca plàcida preturística. Quan les legions, però, partiren a projectar-se sobre nosaltres com a pluges, hagué d'irrompre la «Balada d'en Lucas»: «Quan vingueren gent de fora, gent del nord, gent estranya que jugaven amb s'amor, jo vaig perdre s'alegria i sa pau de cada dia i sa cala, que era el meu món».

Ortega Monasterio es va estar a Menorca durant la dècada dels seixanta. Vingué de comandant d'Infanteria, destinat al quarter de Santiago de Maó. El seu fusell tenia, però, forma eròtica de guitarra. Féu ràpidament amics -i amigues!, perquè era un galant simpàtic, alt, d'uns cabells escarolats encantadors! Nodrí, sobretot, els repertoris de grups com Los Parranderos, i, amb una densitat de producció gran, també els festivals de la cançó d'Alaior (1964-68). Dels certàmens, entre moltes d'altres, hi va sortir aquella peça que, encara ara, és com un emblema de Menorca. Vull dir la cançó indefectible d'una qualsevol festa amb música que pretengui una forma o altra de menorquinitat reivindicada. És una peça que fins i tot s'ha sentit dalt l'escenari soberg, absolutament diletant i selectiu, del Liceu. Es tracta d'una cançó pletòrica, plena com un himne, que fa així: «Mira el cel i escolta el vent que de Menorca t'arriba: te dirà que tu ets sa vida, i del meu cor, s'aliment; mira el cel i escolta es vent». A partir d'avui, quan Menorca mirarà el cel, s'hi endevinarà la cadència falaguera d'una veu marinera que posà música al nostre vent: fins llavors un vent malacarós, hostil. Semblant encís el deurem sempre més a mestre Ortega Monasterio, que al cel sia abraçat a un fusell de sis cordes.