Josep Maria Llauradó

La nostra llengua dels tibetans

Josep Maria Llauradó23/01/04 0:00

Quan el president Aznar ens embarcà l'any passat en una guerra il·legal contra tot el dret internacional, a penes mitja dotzena de regidors del PP d'arreu l'Estat dimitiren dels seus càrrecs, fins on arriba la meva memòria. (Potser el nombre no fou alt, però si hem de fer cas de la fórmula bíblica que demanava un just, només un, per salvar la ciutat, potser aquesta mitja dotzena de dissidents ens salvà de ser fulminats per algun llamp del cel). D'acord a aquella proporció, ara que el govern autonòmic ha reiniciat les hostilitats contra la nostra llengua no s'ha registrat cap dimissió, ni veu dissonant, dins del PP. No hi ha hagut, dins de les files populars, cap gest crític, cap dubte en alta veu, ni cap sorpresa, i sí i més aviat les habituals mostres de delectació dels qui es recreen pel retorn a l'estat natural. La normalitat de l'estadística ha fet més dolorosa aquesta escomesa, previsible i primicera, imaginem, que tornarà les coses on han estat sempre. Per començar, ja fa un parell de setmanes que ningú no parla del promès bilingüisme. No cal: li van administrar tantes excepcions que va finir entre les rialles dels qui el projectaren artificialment. Retornem al monolingüisme, fort perquè es nodreix del poder (i el diner) públic, indulgent amb les llengües indígenes sempre que es limitin a l'àmbit privat i a la raresa filològica. La dissidència és un indicador -no l'únic, és clar: un entre molts- del to moral, i de la mateixa forma que resulta incomprensible -o ben comprensible- la mínima dissidència interna dels càrrecs populars contra la guerra, és fàcil escatir com ha començat aquesta guerra a la normalització del català, i com acabarà. El temps ens resoldrà la incertesa si l'agressió més efectiva haurà estat la divisió de la llengua o el seu desús. Jo diria que aquesta plebiscitació de la llengua (només d'una, per descomptat) a les escoles -amb la coneguda finor dels pares afeccionats a la sociolingüística- serà eficacíssima. El temps ho dirà, i aviat.

I ara que es reengeguen les mesures contra qualsevol mínima normalització del català al nostre país, per si algun optimista hi confiava, reneix també la temptació d'esdevenir-ne únicament espectadors. Això és el que hi ha, i qui esperi una altra cosa segurament mereix viure en l'altre món però en cap cas no viu en aquest. Què fer? Definir la situació no hi ajudarà gaire. Valencianització, com a denigració ignorant -però força conscient- de la unitat lingüística? Segurament sí, però es fa molt més exacta l'alacantització, com a palesa mort lenta i amb pocs escarafalls, aviat ridículs. Calvianització, com a flagrant desídia pública, sense cap complex? També. Recerca de les raons últimes? El que hi ha per davall d'aquesta escomesa -a més del rèdit electoral, perquè aquest és un tema dels que mouen el ventre del cos electoral- és el més antic i consagrat espanyolisme, el més obvi nacionalisme espanyol: la reducció de les cultures diferents de la central als seus components més anecdòtics, folklòrics i inofensius, l'article salat, la paraula 'torrada' en cartells grollerament escrits en castellà festiu, el carro de la beata i la coca de verdura, esdevinguda pizza. A la submissió de la diversitat. I que quedi clar qui mana aquí.

Què fer, de nou? La primera alternativa, com sempre, és no fer res, no cal dir-ho, perquè el poder és el poder i val més mantenir-se entre el públic, no sigui que s'escapi alguna bufetada. Les mobilitzacions, les declaracions públiques i els clams inútils -com aquest- s'han de fer, tot i aquesta experimentada inutilitat: no hi ha temps per explicar perquè. (S'han de fer, en primer lloc, per allò tan mínim i silenciós, però tan fermament humà, de la dissidència). I necessitam l'ajut de tots els qui tenen una mínima veu pública. I un darrer argument. Això de les llibertats individuals, en temes lingüístics i en qualsevol, pot ser emprat a favor i en contra de tot. Jo, a tall d'exemple, vull aprofitar aquest recordatori prefúnebre per reivindicar el meu dret individual a viure en un país on no se'm tracti com els xinesos als tibetans, a tenir un govern que respecti la nostra llengua i en procuri la supervivència -com a mínim segons la llei-, a no ser intel·lectualment maltractat per arguments estúpids sobre el mallorquí, a que no em prenguin el pèl amb tanta demagògia, a la llibertat d'entendre la llibertat sense haver de traduir-la a cada pas. Perquè la llibertat, fins i tot la llibertat d'interpretació, és tan estranya que on alguns hi aposten una defensa altres hi veuen, hem vist, una agressió.