Sant Sebastià en el barri

TW
0

A la plaça porticada ara ja la ballam. I de quina manera. Els residents sabem del cert, perquè és molt mal de fer ignorar-ho, que ja no viurem ni dormirem tranquils fins que haguem deixat enrere dia 20, Sant Sebastià, patró de la ciutat. Un vell costum ens ha convertit en víctimes propiciatòries de les tendències sàdiques de tots els consistoris. I el llarg malson anual és tan intens, que els mecanismes d'oblit actuen damunt tots nosaltres, ciutadans castigats i mortificats, de tal manera que ni els veïnats ni jo no recordam si la brillant idea començà amb el tardofranquisme o amb el primer consistori democràtic. Ho hauré de demanar a en Miquel Duran la primera vegada que el vegi. El que sembla clar és que, ni tan sols en temps d'eleccions, un sol polític municipal s'ha molestat a demanar parer al personal que durant aquests dies malviu les sacrosantes festes del personatge secundari de Fabiola, aquella cosa inefable del cardenaWiseman que arribà als cines d'aquí durant la meva infància, jo la veig veure a la Sala Astoria. Si es volgués fer una consulta (i consti que el districte segon és històricament de dretes), la batlessa i els regidors, i l'oposició amb ells, haurien d'assumir que els residents no som partidaris de la intensitat decibèlica ni de la concentració humana que, com cada any, ara ens amenaça per tal de tenir amenitzada la població. Sé cert que s'evidenciaria que els habitants de la plaça porticada som partidaris de cercar i trobar alguna solució imaginativa a un conflicte tan greu com l'especulació urbanística. Som molts els que, per aquestes dates, ens cercam una segona residència fins que hagi passat la marabunta. El parc de Mar, per exemple, i el teatret de ses Voltes, semblen fets a mida per a aquestes grans mogudes, i no em puc estar de proposar-los, si més no com a suggeriment. Vaja, el que ha de quedar clar és que, per a nosaltres els residents del centre, la festa no és un gust, sinó un disgust. Madame Dormand, que gentilment m'ha volgut oferir la seva cambra de convidats fins que passi el desveri, s'interessa pel tema.

-Tan terribles són, aquestes famoses festes?
-Abans d'ahir i ahir, un escamot d'obrers muntà les bastides i els empostissats per deixar l'escenari a punt. Martellada va, martellada ve, renou de ferros i més ferros...

-Clar. Preparen la tanda de concerts. Pensi que els joves ho esperen il·lusionats, i ells també voten.

-Tot el que vulgui, senyora, que ja m'ho sé de memòria. Ara veurem passar les beneïdes de Sant Antoni, amb xeremiers melòdics com un sac quan es desinfla. I a primera hora de la tarda, proves i més proves dels micros, preparant l'actuació de sis grups, sis!, de Rock Alternatiu. A partir de les nou del vespre, ni ho vulgui sebre...

-Això del Rock Alternatiu de vegades té els seus riscs.

-Temps hi hagué, madama, que acabava en batalla campal. Li dic que sí. Els de la litrona i els atletes uniformats protagonitzaren algunes sonades nits del lloro. Amb càrregues i corregudes, alguns morats i una mica de sang.

-Cosa dolenta. Però el diumenge serà més tranquil.

-Ja ho veurem, bona amiga, ja ho veurem. Els grups integrants dels 40 Principales semblen donar en principi més garanties, però així mateix són vuit, que van per feina. Si un dia em veiés amb cor d'engirgolar una Divina Comèdia a la mallorquina, en veuria molts, de polítics, fent anys de Purgatori a la plaça Major. I de cap a cap d'any haurien d'escoltar musiquetes com aquestes.

-Per la revetla m'han dit que tot va més repartit. Ballen totes les places del centre, i no només la seva. I també ses Voltes.

-Llocs venturosos, no ho sé. Consol de muls, consol de bèsties.