Cámara, Barrera, Mir, Carod...

Fa una setmana, Miquel Duran, el polític i historiador, m'aturà pel carrer per arreglar una mica el món i començà per demanar-me l'opinió sobre la candidatura de Cámara. Jo, incapaç de dir-ho tot amb poques paraules, vaig exclamar: «Ah, els comunistes!» Aleshores Duran m'explicà una anècdota ben sucosa de la primera època de la cambra baixa, quan ell i Heribert Barrera eren diputats a Madrid. Resulta que Simón Sánchez Montero, del PCE, des de l'estrada anava fent el seu discurs i ningú no li feia gaire cas fins que va dir: «Y si me permiten un consejo de demócrata...». Aquí Barrera interrompé la conversa amb Duran i, sense demanar la paraula al President, des de l'escó tallà l'orador: «Yo no admito sus consejos; sé muy bien qué entienden por democracia los de su partido». I si l'anècdota fins aquí ja és interessant, més ho és el seu final: Jordi Pujol, també diputat aleshores, se n'anà inmediatament a demanar disculpes a Santiago Carrillo per la impertinència d'Heribert Barrera. És a dir, Pujol ja feia de Pujol abans de ser president de la Generalitat! Crec que, entre la meva exclamació i la seva anècdota, quedà clar què en pensam Miquel Duran i jo de la llista del PSM. Després de Sánchez Montero, per una associació d'idees gens innocent, sortí l'afer d'Antoni Mir a la conversa. Vaig intentar aclarir com veig la seva designació i la marginació del filòleg eivissenc Bernat Joan. Carod és, encara, més expresident de l'Òmnium Cultural a Tarragona que militant d'ERC. Tretze anys al davant d'aquella institució crearen complicitats entre ell, l'Obra Cultural i Acció Cultural del País Valencià més intenses que les que proporciona la militància en un mateix partit. Carod no creu en una ERC de Països Catalans, sinó en complicitats entre l'ERC del Principat, els PSM de Mallorca i Menorca i la UPV de València. El model de les institucions culturals traslladat al món de la política. Per altra banda, quan un líder controla completament un partit no necessita cercar fidelitats externes, però aquest no és el cas de Carod. Fins i tot en la qüestió de la implantació d'ERC a fora del Principal, no pot fer la seva perquè té adversaris poderosos. Per això ha recorregut al seu germà Apel·les i a dos independents: Antoni Mir i Carles Solà. Fidelitats personals assegurades, que serien dubtoses amb militants del partit. Aquests dos factors, una determinada concepció política dels Països Catalans i la inseguretat dins el partit, expliquen el nomenament d'Antoni Mir fet per Carod. Nomenament que, naturalment, me produeix malestar perquè margina, una vegada més, la Federació d'ERC de les Illes. Carod sempre ha pensat que ERC hauria de desaparèixer de fora del Principal, i Huguet també ho defensava, tot i que ara és difícil saber què li convé defensar. En canvi, Puigcercós i el secretari d'organització assumeixen la concepció d'ERC com a partit de Països Catalans, però crec que ho defensen més com a dogma o com a element de tensió interna que com a convicció desinteressada. Pel mateix motiu, per evitar tensions internes perilloses, Carod no intenta imposar el seu criteri d'eliminar ERC de les Illes i del País Valencià. El resultat és una supervivència assistida que paga el preu d'un rosari d'humiliacions (aquí els membres illencs no han pogut mai representar ERC als congressos dels altres partits). Convé aclarir que els fundadors d'ERC-Illes sempre estiguérem en molta part d'acord amb els plantejaments de Carod: fins que el PSM no va començar les seves incoherències ningú no va pensar mai que hi hagués espai per a un altre partit nacionalista. Des d'ERC-Illes no creguérem mai que fos bona la divisió del vot nacionalista, i per això no optarem per canviar de nom i ser una competència seriosa per al PSM en el camp regionalista. Vàrem fer costat a ERC perquè ERC era coherent amb la qüestió dels Països catalans, i vàrem exigir a ERC que ens donàs aixopluc per ètica, no per política, perquè no era ètic que abandonàs uns nacionalistes que no podien militar enlloc més. Només el tancament del PSM a permetre una sortida digna a aquell conflicte ha fet perdurar ERC setze anys com a organització independent a Mallorca. Manejada per uns i marginada per altres, així és com sobreviu una organització testimonial que molts estimam. Amb prou dignitat, tanmateix.