No es tracta, per tant, de falses impressions: la nostra qualitat de vida no confirma les expectatives presumibles ara fa vint anys, ja que aleshores ocupàvem la primera posició en el hit-parade de la felicitat col·lectiva i ara ja anam per la cinquena posició. És clar que el temps erosiona els aspectes més negatius del passat i n'arrodoneix els caires agressius, però, per damunt d'això, la sensació de pèrdua de qualitat de vida en el nostre país servidor diria que està ben estesa. Ara fa vint anys, a les nostres illes, en general es vivia molt millor que no ara. Un estudi de l'Institut d'Estudis Valencians, consultat i interpretat per Bartomeu Picornell en aquest diari (22 XII 03), confirma aquesta sensació general. En aquest país es fan més doblers, però ja no s'hi viu tan bé. Per fer tants de doblers hem hagut de ser més que abans, i l'acumulació de personal, que no és negativa per ella mateixa, s'ha fet d'una manera tan bèstia que la qualitat de vida se'ns està escapant per l'engolidor de la cobdícia. Als experts que han realitzat aquest estudi, encara els podríem fer arribar estats de la quotidianitat que el confirmen o per ventura el superen: la massificació, l'increment del parc mòbil, la pressió insuportable sobre el territori, el renou a les ciutats -i alerta, ara ja també als pobles-, la brutor, les dificultats creixents per viure amb normalitat el país -la seva llengua, la seva cultura-, i un llarg etcètera de coses que cada dia es fan malbé. En sintonia amb les conclusions d'aquest informe, recordem la baixada en picat s'ha produït a la ciutat de Palma, que al principi del decenni dels 90 ocupava el segon lloc en la llista de ciutats amb qualitat de vida, mentre que alguns anys després ja s'havia enfonsat fins el quinze o el setze. La destrucció de la qualitat de vida de Palma ha estat aclaparadora, i se'n pot responsabilitzar directament uns governs municipals que han impulsat les grans obres en moments de bonança econòmica i no han tengut la menor sensibilitat per garantir la qualitat de la vida quotidiana, la vida del carrer. L'estudi, com hem dit, comprès de principis del vuitantes fins al 1999, és a dir fa quatre anys, de manera que difícilment es podrà responsabilitzar el Pacte de Progrés d'unes pèrdues tan greus. Aquesta minva relativa de qualitat de vida s'ha esdevengut sobretot durant uns anys de governs de dreta, d'aquesta dreta que s'atribueix en exclusiva la facultat de crear prosperitat -que confon sovint amb l'engreix d'uns quants a costa del que sigui. Però la dreta ni es commou davant constatacions tan ombrívoles com les d'aquest estudi: sap que, ara per ara, la ciutadania del país viatja en una inèrcia que inclou la voluntat deliberada d'ignorar com més millor.