No hi havia roba estesa. Vaig entendre que no hi era. No hi havia menjar pels carrers, ni per la plaça. Les seves persianes tancades, abans sempre eren obertes de pinte en ample i es veia l'interior de ca seva, minúscula, fins a l'excusat, al fons i, per una finestrona, també sempre oberta, la cuina de butà. I ella, per dedins, sempre culejant.
M'ho ha confirmat una veïnada avui dematí: «La se n'han duita. És que no podia ser, no se podia aguantar més, era insuportable pel barri i per la plaça».
Em va saber greu, era una de les senyes quasi fonamentals del meu tros de Palma i un dels acompliments de la meva dosi del voyeur que tots duim dins. Però, vaja, no es pensin, era una dona menuda, primatxel·la i, a més, sempre tenia la casa, un tercer pis, ben oberta. A l'estiu anava amb un vis, roçadet i amb forats, i a l'hivern amb una bata color de cel fermada violentament a la cintura. I un moix. Sempre va conviure amb un moix. Fa un anys hi venia a dinar amb ella un nebot, un al·lotet, un pic per setmana. Ara ja feia molt de temps que no venia ningú. Però ningú. Ella i el seu moix.
Era una més de les clàusules de la plaça ciutadana on habitava, i quina plaça senyores i senyors! Quin «rumbo» i quin «salero» de plaça! De bon matí ja passen les clavelleres, un grup potent de devers dotze matrones agitanades, disposades a arrambar amb totes les carteres dels guiris que baixen les escales de la Seu. Més tardet, els funcionaris de les conselleries del Govern Balear han de fer esses per no topar amb els «homeless», els sense casa, que jeuen damunt un cartró, un davall la porta de l'edifici gòtic més «guapo» de Palma, uns altres als bancs, un altre -aquest sempre al mateix lloc- davall un arbust pentinat pels jardiners municiplas i que fa com un cocó a davall... En Pepito, un deficient mental d'una cinquantena d'anys, tira a tira, fa tota la plaça mirant en terra, i mirant, sobretot, de trobar algun euro que hagi caigut de les butxaques dels centenars de persones que s'assegueren als bars i als restaurants el vespre anterior. Abans d'anar-se'n, en Pepito escura amb els dits la màquina de l'ORA, per si un cas... I així, sempre hi ha moviment.
Però la més dematinera era ella. Ella i la plaça. Primer atenia els coloms; per això espargia un parell de poals de pa banyat per tota la plaça; els coloms, a trenc d'alba, s'hi afuaven, a redols, més d'un centenar. Els moixos, després. Però abans que els tocàs la seva ració, els moixets més petits miraven d'aglapir qualque colom del grup més nombrós. Els coloms i els gats vells, urbans i ciutadans, sabien que no passaria res, uns ho arreglaven, per fugir de l'atac dels moixineus, amb tres botets i els seus avis, moixos vells, ferits de guerres i ben sabuts, s'ho miraven amb un badall generós. Als moixos el menjar els era presentat dins aquestes canastretes de paper d'alumini, hi havia menjar cuinat i peixos crus. Els peixos, ella, els anava a cercar a les barques quan arribaven a port. De ca seva les veia arribar o devia sentir el renou dels motors dels bous. Els mariners ja la coneixien i li donaven moixó, peixet i els peixos lletjos, tocats o romputs pels hams i palangres. I així tot el dia, sense aturar. Quan havia acabat a la seva plaça, i a la meva, partia cap a l'altra plaça, després cap als carrers del Puig de Sant Pere i controlava l'aviram i el moixam de tot el barri. Els horabaixes tirava menjar, des del seu balcó, a un moixos orfes d'unes teulades d'enfront; les gavines, reputes, ho sabien i s'hi abordaven -les gavines als moixos- entre giscos i remeulos.
Hi havia veïnats que es queixaven fort, les restes de menjar feien olor. Però ella era d'un altre món, no habitat per humans, sinó per animals que l'estimaven. Els amos dels bars, vaja quins uns!, també es queixaven a l'autoritat competent, havien de muntar les seves taules de la plaça damunt el menjar podrit o damunt sardines i alatxes oloroses. No feia cas a ningú, ni a cap advertiment. Jo, què els he de dir?, no feia massa mal a ningú.
Però ara ca seva s'ha tancat, unes dones decidides, amb maletes de mà, no sé qui digué que eren assistentes socials de l'ajuntament, la s'endugueren. Els moixos de la plaça, sense ella, van com a perduts, desmarrats; els coloms despistats i entristits concaguen menys que abans les estàtues gòtiques del monument que dóna nom a la plaça... Els gats, els «borratxos» vull dir, que se retiren tard a ca seva ja no se toparan amb ella. Les clavelleres passen mirant de reüll el policia. Els sense casa mamen tots junts d'una botella de vi de cinquanta cèntims d'euro, els funcionaris del Govern mamen dels doblers de tots... en fi, la vida continua. No és ver?
