N'Aquil·les arriba a la tertúlia amb cara de no haver dormit. Des de primeres hores de la matinada ha decidit fer pàtria davant el televisor, i ha seguit amb el cor com un yo-yo l'inici de la final de la Copa Davis. L'Operació Reconquesta, com l'ha definida Agustín Pujol, president de la Reial Federació Espanyola de Tennis. La cosa no havia començat del tot bé. El director general d'Esports de la CAIB no havia pogut acompanyar Carles Moyà a Austràlia per causa d'una ciàtica inoportuna. Tot i això, malgrat portar dos anys sense competir damunt gespa i les perspectives inicialment poc favorables, el tennista mallorquí ha salvat la situació en el Rod Laver Arena de Melbourne.
-Aquest és el Centre Nacional de Tennis, propietat de l'Ajuntament de la ciutat que el va fer construir perquè s'hi celebrassin les finals de la Copa Davis, que són damunt herba.
-Efectivament. I sort del mallorquí. Ell és qui, de moment, ha salvat la situació. Fou un partit d'infart, especialment el darrer set entre Carles Moyà i l'australià Mark Philippousis, el número u del seu equip nacional.
-Conta, conta. Enmig de tot, la passió pel tennis té una tradició elitista que no tindrà mai el futbol.
L'HIMNE DE RIEGO-Tot podia fer anar el carro pel pedregar, perquè en l'acte inaugural, el trompetista que havia d'envestir l'himne d'Espanya, no sé jo per quins set sous entonà els acords inicials de L'himne de Riego. El de la República, com tu saps.
-Però no hi deu haver hagut conflicte diplomàtic, em supòs.
-Crec que no. El músic es deu haver equivocat de partitura o de data per tocar-la, no ho sé. Segurament s'han acceptat les disculpes.
MOYÀ, PROTAGONISTA-I en el primer enfrontament individual, malament per a l'equip espanyol, no?
-Efectivament. En Lleyton Hewitt es berenà molt fàcilment un Juan Carlos Ferrero que no va jugar ben adaptat a l'herba. Austràlia iniciava amb bon peu la revenja d'aquella derrota a Barcelona, el 2000, quan el resultat fou precisament favorable al valencià Ferrero davant el mateix contrincant.
-Però, naturalment, ningú no ha de dir blat fins que no el tengui dins el sac, i ben tancat, perquè aquestes coses d'una final de tennis són complicades. En van i en vénen.
-Fou així. Durant el segon partit de la primera jornada, Carles Moyà s'imposà, no sense esforços, a Mark Philippoussis, en els dos primers sets, que el mallorquí guanyà cada vegada per 4-6. En el tercer set, l'australià es rebotà i semblava posar en Moyà a carreró que no passa, vaja, que el duia pel carrer de l'amargura. Hi hagué moments molt brillants, de pilotes molt ben jugades pels dos contrincants.
-I l'australià va guanyar el tercer set.
-Efectivament, i pel mateix resultat: 6-4. Durant el quart, que tots dos varen lluitar amb molt bona tècnica, coneixedors, cada un, de la forma de jugar de l'altre, acabà imposant-se Carles Moyà per un estret 6-7 que sentencià el partit.
-Crec que Moyà es troba en un bon moment. Ara, però, tot encara està a l'aire.
-Ara tot depèn del proper partit de dobles, on debutarà Feliciano López, de 22 anys, formant parella amb Àlex Corretja, enfrontats a Todd Woodbridge i Wayne Arthurs. I dels altres emparellaments individuals. La cosa no està gens clara, de moment.
