Ja és la segona vegada que succeeix. I no m'agrada, quedi clar d'una vegada i per a sempre més! Si hi ha una cosa que em causa vertader fàstic, em remou el sagí, són els escrits sense signar, les cridades telefòniques anònimes, la baixesa de tirar la pedra i amagar la mà, el rebre dins un sobre tancat i sense remitent uns papers que, de bon principi no et van ni et vénen, però que, uns instants després no pots evitar fer-te un esbart de preguntes que et poden fer perdre el calendari: qui? Per què? Amb quina finalitat concreta? Per què a mi? Per quines cinc-centes? Perquè escric al diari i el que interessa és precisament que faci el que ara mateix faig: airejar-ho? A quants més ho deu haver remès? Qui pot esser que els guanyi tan dolços que es desteixina gastant-se 0,39 euros d'un segell, més, posem 0,20 de dues fotocòpies, més 0,10 d'un sobre «euromàtic system», més la mà d'obra corresponent i allò que ha vengut a anomenar-se «disposició de servei», que per als llanterners, electricistes i demés tècnics d'arreglar cosetes de la llar tant poden ser 10 com 110, just perquè jo rebés a ca nostra les fotocòpies d'un article aparegut al diari Ultima Hora el passat dilluns 03-11-03? Article que jo ja havia llegit puntualment, mirin quines ganes de malgastar el temps i la llavor, i perdre la llet pasturant. I així, interrogants fins a arribar a no entendre res de res. El primer anònim va ser l'any passat, a l'estiu, i m'envià fotocòpies d'uns articles de Bartomeu Fiol, referents a la, aleshores, estrenada de fresc guerra de l'Iraq, allò de l'anticipació de totes les anticipacions, o: qui no vulgui pols, que es faci enfora de l'era, recorden?, i ara aquesta segona remesa: un article del company Miquel Àngel Vidal, escriptor de ploma àgil i afuat opinador d'UH com ja he dit, on es posa a parir panteres a un altre del gremi que, malgrat no en digui el nom, li fa una clara caricatura. I jo, que una altra vegada la cosa em troba més plantat que un dos de basto, he de repetir que: estaré o no estaré d'acord amb allò de l'any passat de Bartomeu Fiol, o amb el d'ara mateix de M.À. Vidal, però en veritat amb el que NO estic d'acord en absolut és amb l'estil menyspreable, arrossegadís, el baix nivell que per a mi posa en clara evidència l'autor de la remesa. Ara no sé si m'he explicat a bastament. Rellegit això escrit, trob que sí que he dit el que volia dir. Afegir que, tot d'una que he obert el sobre i he vist de què se tractava, m'he posat en contacte telefònic amb Miquel Àngel per fer-li a sebre l'endemesa i per si tenia cap idea de qui podia ser aquest modern «Guerrer de l'Antifaç» dels correus anònims. S'ha sorprès amb la nova i m'ha dit que no, que ni idea. Que si ell havia escrit allò publicat sobre «l'ignorant», era perquè la mesura ja vessava per tots els costats, home, que t'arriba a omplir els odres, l'assumpte, o similar. Que havia reflectit, tanmateix, el pensament de molts companys sobre el particular individu, i ho havia fet perquè va trobar que ja era ben hora que qualcú li contàs els quatre mots de la veritat. I jo, ben conscient que si opinàs sobre aquest text el que faria seria el joc al de l'antifaç, a «l'home mascarat» amagat rere un segell, acab per avui repetint-ho: acabem amb els anònims; basta ja de misteris! I recordar allò que tantes vegades va expressar, de paraula i per escrit, l'enyorat Blai Bonet i Rigo, i que jo ja assenyalava al títol: «el misteri és la decadència». Sempre. Sense excepcions de cap mena. Entesos? Bé idò, punt i final.
Gabriel Florit, escriptor.
