Tanta mar, tants blaus a Kekova

Era setembre i l'embarcació de Mehmet, amb la proa pintada de verd intens, obria en canal aquella superfície blava i quieta. Des del timó estant havia amollat un curricà perquè, a la mar, sempre hi ha coses a treure. A vegades passava un veler que, amb els seus draps estesos, encara donava més lluminositat a l'escena instal·lada dins les hores del mig matí. La destinació era l'illa de Kekova i el petit port de Kasleköy. Arribant al port es veia, just al fons de l'aigua que obria la barca, un seguit de runes que insinuaven cases, habitacions diverses de quan segurament l'illa no existia. Un terratrèmol o la pujada del nivell de l'aigua engolí aquelles construccions. Alguns sarcòfags licis resistiren els sacsejaments i han quedat com barques de pedra avarades enmig d'una mar encalmada.

Des de l'enramada d'un restaurant situat a terra ferma s'albirava el panorama amb una placidesa que no tenia límits. Aquells peixos vermells acabats de fregir, aquell vi blanc fruitós...! Arreu, submergides dins l'aigua o escampades dins la garriga, hi ha tombes lícies. A la part alta del turó rocós que abriga el llogaret portuari s'aguanten les restes d'un castell i, excavades a la pedra viva, resisteixen les grades d'un teatret. Un passat irrecuperable, una memòria que s'esmicola amb cada sortida de sol i amb cada onada que hi arriba. A l'hora de tornar al port de sortida les ones havien fet oblidar una travessia tranquil·la, perquè és cosa sabuda que de mars sempre encalmades ja no en queden.