La llarga lluita continua

Ara vénen les anàlisis de les causes i els motius d'aquesta desfeta històrica. És evident que els partits del Pacte en tenen bona part de culpa. Potser uns més que els altres. Tal volta amb matisos. Crec que el PSM s'ha allunyat tant de la seva base social, del seu electorat, que l'ha perdut de vista. És desolador comprovar amb quina facilitat es fa el llarg camí que deixa enrera les arrels i els principis que varen donar força a un projecte il·lusionant. El cas d'EU/ Els Verds té una altra lectura. Potser el seu error ha estat atrofiar-se als despatxos i ésser incapaç de crear la xarxa social que doni impuls a un projecte que sigui diferent, sòlid i estimulant. Caldrà demanar-se per què una part dels moviments socials desconfien dels partits polítics de l'esquerra institucional.

El PSOE és una altra cosa. Sobretot pel que fa a l'Ajuntament de Palma. Votar aquesta llista va ésser un acte heroic revestit de dimensions èpiques que mai no serà reconegut del tot. També és evident que els moviments socials tenim la nostra part de culpa, que no és de cap manera petita. No hem sabut arribar prou a la gent i hem estat incapaços de donar contingut polític a la mobilització contra la guerra i el desastre ecològic de Galícia. Ens ha faltat força i convicció per convèncer la gent que votar el PP és donar suport a l'imperialisme de Bush.

Personalment vaig concedir a la dreta política i social un sentit humà i una dignitat que ha demostrat no tenir. Tal i com jo ho veig, els votants del PP han omplit els seus sobres amb les bales que es dispararen a l'Iraq, han donat ales als ocells de foc que han trencat, mutilat i arrasat les vides dels infants, les dones i els homes que varen cometre l'immens error de viure en un país equivocat. Són en definitiva responsables de lacte conscient i premeditat de votar el partit dels senyors de la guerra. Han donat suport a la mort i al genocidi. Han dit «sí, amb el meu nom» a les mares soles i als infants orfes, «sí amb el meu vot» a les vides xapades i als cossos mutilats. La sang i les llàgrimes han estat la tinta amb la qual s'han imprès els noms de les seves paperetes. I els seus vots, les pedres que construeixen els camins que només porten als cementiris.

Pel que fa a nosaltres, hem de mantenir la darrera molècula d'esperança que ens queda. Acaronar-la i donar-li caliu, fer-la créixer un altre cop.

No podem permetre que ens robin les paraules. Ells utilitzen els mots llibertat, justícia, drets humans per justificar el crim i el terror.

Hem de recuperar el sentit d'aquestes paraules, vestir-nos amb totes les seves lletres i sortir al carrer per cridar-les fins que es trenquin les gargamelles.

Per acabar, no penseu que tot ha estat debades. Nosaltres, que vàrem omplir els carrers i les places, vàrem fer el que havíem de fer. Si en dubteu, demanau-ho a la pluja d'un quinze de febrer. Ella us dirà que tots els actes tenen sentit i que a ella el vent la va portar a un país castigat i ferit, i va poder mullar les orelles de la gent explicant-los que en unes ciutats mediterrànies, els infants, les dones i els homes varen penjar a les seves cases llençols que deien No a la guerra, i que varen encendre espelmes en memòria de les víctimes.

La llarga lluita continua. No llançarem la ràbia, perquè ella ens dóna força i empeny la revolta. Com diu en Lluís Llach, potser ens cal algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgiri la història. Tenim la llum i les idees per seguir endavant. Això és el que farem. Ben aviat ens tornarem a trobar per construir les matinades que facin possible un altre món.

Joan Canyelles Amengual. Membre de la Plataforma Antimilitarista de Mallorca. Palma.