algo de nubes
  • Màx: 27°
  • Mín: 23°
24°

El majordom dels Rothschild

Quan els alemanys ocuparen París, la vida no va ésser igual d'inhòspita per a tothom. Fins i tot, és possible que alguns grups socials de la França ocupada trobassin suportable la invasió i que congeniassin d'allò més bé amb l'oficialitat nazi. El general Hanesse, de la Luftwaffe, s'havia instal·lat en el palau dels barons de Rothschild, a l'avinguda de Marigny. Abans de la guerra, Élie i Liliane Rothschild es convertiren en protectors de la literatura i de l'art i de la cultura en general, de manera que ca seva va ésser el lloc de reunió predilecte de la gent amb inquietuds, fins que Hitler va ordenar a les seves tropes que avançassin sobre París. Aleshores, el senyor Rothschild, demòcrata pertinaç, va ésser detingut i enviat a un camp de concentració a Alemanya, on va aconseguir sobreviure no se sap ben bé com. Mentrestant, el general Hanesse havia decidit que els bons costums dels Rothschild no s'havien de perdre ni en temps de guerra, i va optar per reprendre la celebració dels partys amb la gent de la ploma i del pinzell. L'art uneix les persones? En aparença sí. En tot cas, diguem que els uneix sempre que no hi hagi una altra cosa que les desuneixi. L'estiu del quaranta-quatre, De Gaulle va aconseguir entrar a París, i Hanesse va replegar-se amb les seves tropes cap a una pàtria famèlica i martiritzada pels bombardeigs aliats. Es pressentia la fi de la guerra, i el baró Élie de Rothschild va retornar a ca seva. El va rebre Fèlix, que era el majordom de tota la vida. En comprovar, el baró, que cada cosa era al seu lloc i que no s'observaven senyals de vandalisme o d'abandó, no va poder estar-se de comentar-li, al seu criat, que era evident que, al llarg d'aquells anys, la casa havia estat desocupada. No s'ho pensàs, senyor -li va respondre aquest- cada nit hem tingut una recepció. No va poder dissimular la seva sorpresa, el senyor Rothschild. Però digue'm -va demanar-li, convençut que la seva llar havia estat ultratjada únicament per gent de la Gestapo i militars malcarats-, i qui assistia a aquestes festes? Li va respondre Fèlix: els de sempre, senyor Élie. Els que ja assistien a les que organitzava vostè abans de la guerra. Aquesta conversa la reprodueixen Antony Beevor i Artemis Cooper en un llibre magnífic titulat París después de la liberación (Edit. Memoria Crítica, 2003). No diuen què va respondre el baró, però no hi ha dubte que, digués el que digués, acabava d'ampliar els seus coneixements sobre el comportament humà. He recordat l'anècdota en comentar-me un amic escriptor que el nou conseller de Cultura serà rebut fredament, perquè el món de la cultura feia costat a Damià Pons. Potser sigui així com dius -li he respost-, però m'inclín a pensar que la sala de visites de la conselleria serà plena de gent disposada a fer-se rebre per ell, tan aviat com sàpiguen qui és. Ha posat cara d'escèptic, el meu amic. A quina gent et refereixes?, m'ha demanat. Als de sempre -li he respost-. Als que ja feien passadís a la conselleria abans del 25-M. No cal ésser massa viu per a pronosticar-ho. N'hi ha prou recordant l'experiència del majordom dels Rothschild.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.