Els meus alumnes queden aborronats quan els enfront amb una de les tècniques més exitoses per a investigar l'oci a les societats modernes: les enquestes de temps, els usos del seu temps. En hores i minuts han de contestar exactament què fan durant les vint-i-quatre hores dels seus dies laborables, caps de setmana i vacances. Les enquestes d'usos del temps subratllen, inexorables, les pautes de feina -de qui en té- o d'estudi, les de descans i les de temps lliure i, dins aquest, les d'oci. És com fer recompte de la teva vida quotidiana. Enfrontar-te a tu mateix. Hi ha sorpreses majúscules.

Societat de l'oci, efectivament. Més enllà dedesideratum dels tres vuits (vuit hores per descansar, vuit per a la feina, vuit per al temps lliure), ja es dibuixa l'horitzó dels 240 minuts diaris de televisió, quatre hores diàries de mitjana, és com estar 60 dies i nits, sencers, de l'any mirant la TV. I no cal que menteixi, dient que vostè no la mira o que si la mira, mira documentals de natura, amb aquestes respostes no surt ni la mitjana, ni els programes de major audiència tendrien la que tenen. Tres vuits i tres esses (no les «s» del nostre turisme: sun, sea, sand) , les «s» dels continguts majoritaris de la TV: sport, sex, scandal. Més del 10% del pressupost familiar disponible va a parar a despeses d'oci. TV, música, llegir, esport, espectacles, restaurants, hobbies-bricolatges, dibuixen el disseny del temps lliure generalitzat, si hi afegim les vacances, el turisme i el passejar-se o les relacions amb amics i familiars, tenim un panorama del nostre temps lliure. O com diu una definició lapidària: «d'allò que feim quan no tenim res per fer». Ara tot mirat amb lupa i ben quantificat: que si els nins es torben una hora cada dia per anar i venir de l'escola o que si el diumenge és un dels nostres dies més investigats (a Nord-amèrica, un addicte a la feina va posar un plet al diumenge, que un jutge va admetre a tràmit...).

Justament el diumenge és el dia en què els grans centres comercials solen estan tancats. Ja arribarà el dia en què no hi estaran. La meva teoria és que cal mirar sempre els USA, per saber el que farem nosaltres d'aquí a poc temps. I, per ara, falla poc. Als Estats Units hi ha 45.000 grans centres comercials, que ja despatxen el 60% de tota la venda a la menuda; en aquests llocs, que s'han anat transformant i creixent, els adolescents hi passen la major part del seu temps fora de ca seva, gran part dels nord-americans i canadencs hi desenvolupen tota la seva vida social relacional. Tot allò que abans passava a les places públiques, ara passa a aquests grans centres comercials, articuladors d'una sèrie d'activitats connexes, evidentment de propietat privada, però amb una forta aparença d'espais públics: boutiques, espais de jocs, restaurants i bars temàtics, cinemes, tots vigilats i ben il·luminats. El centre d'aquestes característiques més gran del món, a West Edmonton, Canadà, ocupa el terreny de més de 100 camps de futbol, amb parc aquàtic, cobert, inclòs.

A les Balears, els qui m'ho demanen, els dic que també anem cap a aquest model, en petit. I quan m'ho neguen o no ho volen creure, en base a no sé quina idiosincràcia es refereixen, continuu el meu discurs. Hi anam, certament i ràpidament. Només donaré una xifra. El dissabte, cada dissabte, 10 milions de visitants van als quatre-cents grans centres comercials que hi ha a l'Estat espanyol. Un 25% de la tota la població espanyola, un únic dia, «va a comprar» a quatre-cents llocs que abans eren hipermercats i que ara són alguna cosa més. Evidentment, això d'anar a comprar és un eufemisme, que de cada pic amaga més activitats col·laterals. A aquests espais comercials, empènyer un carretet de compra, vol dir passejar-se per circuits tancats de consum, coberts o l'aire lliure. Són parcs comercials que recreen, però, un centre urbà complet. Parelles de vellets o famílies amb nins circulen per aquests espais oberts dotze hores cada dia, sis dies a la setmana, després de deixar el cotxe als grans aparcaments. I no només comprar menjar o parament, sinó també articles de cultura. És ben evident el canvi, consultant els hàbits de consum cultural dels espanyols que cada any publica l'SGAE. Però tornem als USA. Wal-Mart, la cadena d'hipermercats més gran del món -té cada setmana més de cent milions de clients- juntament amb els altres establiment similars, ja venen més de la meitat dels llibres, CD i DVD. Això sí, productes de gran consum, «best-sellers», però ni Eminem, ni els diaris de Kurt Cobain, el suïcidat de Nirvana, res que pugui ofendre o fer mal -censura de pa-en fonteta- al suposat americà mitjà.

No vull retornar ara sobre les teories de l'oci contemporani, però quan algú em torna a preguntar si aquests nous llocs de concentració de suposat oci tendran èxit, torn a respondre que sí. Que hi anirà molta de gent. Absolutament que sí. Perquè seguim les pautes d'oci de les societats contemporànies i que, malgrat les cultures resistencials, l'oci és el gran negoci del segle XXI. Per si no ho sabien, la paraula «negoci» en la seva arrel prové de «nec -otium», el contrari de l'oci és el neg-oci, aquest contrasentit avui en dia només dóna per una anècdota lingüística i poca cosa més. I és que les pautes comportamentals dels europeus, els illencs entre ells, es van equiparant de cada pic més amb les dels americans amb un retard d'un parell d'anys o de mesos. Ja fa temps que els americans transformaren els primitius hipermercats en nuclis aglutinadors d'altres botigues, fast-foods o altres magatzems i llocs d'entreteniment.

A Balears va passant inexorablement el mateix, vegin si no el conglomerat a la superfície d'Alcampo o el seu veïnat, Festival Park, a l'autopista d'Inca, o el Porto-Pi Centre, prop del primitiu Pryca de Portopí, ara Carrefour. S'han anat conformant zones especialitzades en «compres i oci», vertaders polígons urbanístics d'oci i serveis. I si no, vagin prop del nou polígon de comerç-oci que es va aglutinant entorn del Carrefour de la carretera de Valldemossa, amb els MacDonald's i el seu competidor Burger King i l'obertura de l'OCIMAX, subtitulat «centre d'oci», obert fa uns pocs dies (15 sales de cinema, 26 pistes de «bolos», mini-casino, gimnàs, restaurants franquiciats). Un vertader «zoning» urbanístic en el sentit que li donava el gran arquitecte i urbanista Le Corbussier, a un lloc que abans era periurbà i que ara és a un tir de pedra del centre i ben interconnectat, territori de pas per catorze mil universitaris. Si tenir èxit vol dir que hi anirà gent, no ho dubtin. Lluitar contra aquesta mercantilització de l'oci és com una cosa resistencial de hippies de la cultura, de boyscouts de l'esplai creatiu, de rondalla de «lo nostro». No ens enganem, tothom té TV a ca seva, i no una o dues, sinó tres i més, i l'únic que li resta hores a la TV, no és jugar a cartes amb la padrina, sinó que és el pasturar per INTERNET. Som a les noves modalitats i pautes de l'oci contemporani, molt majoritàries, qui ho vol negar és que no ha fet recerca sobre aquestes temàtiques.

Oci i negoci. Per cert, ja que anàvem de jocs de paraules, la paraula «treball», que prové del «tri-pallium», un instrument de «tres bastons» o pals, per torturar la gent. Oci i treball, quines noves definicions més entrellaçades i magnífiques: Oci, activitats en les quals ens gastem els diners que hem guanyat treballant. Si no fos, hi afegiria la paraula «alienat», treball alienat i oci alienat, però fa com un poc antic. Que existeix un oci gratuït? Evidentment. Però practicar-lo avui en dia s'ha de fer com d'amagat, com una activitat sectària i mal vista, sospitosa, gosaria dir. La majoria de la gent el rebutja, l'eslògan prioritari ara és: «Oci, gratis? No, gràcies».