Que per les festes de Nadal gastam molt, moltíssim, no és cap notícia que pugui suscitar massa comentaris que aportin algun interès a la reflexió. En qualsevol cas, és mal de fer sostreure's a l'allau consumista d'aquests dies, ni a les celebracions a l'entorn de taules més ben assortides que mai, ni a l'aparent necessitat de reunions amb gent que la resta de l'any no tornes ni a trobar-te pel carrer. Però això deu ser l'esperit nadalenc.
Enmig de dinars i sopars s'insereix el maldecap de tots els anys: la compra dels regals. Tanmateix per més que any rere any ens proposem fer aquesta tasca amb temps i assenyadament (això vol dir, entre d'altres coses, no gastar més del que hi hem pressupostat, no comprar per comprar i un llarg etcètera), la festa dels Reis -o la del Pare Noel- s'acosta perillosament i encara ens trobam amb les mans buides i sense cap idea que s'adeqüi a la persona a qui volem obsequiar. Aleshores vénen les corregudes, l'adquisició compulsiva -«tatxa de la llista n'X i en Z: dos menys»- i el forat al compte corrent, del qual només gràcies a moltes estretors aconseguirem sortir devers el mes de maig, just abans de la declaració d'Hisenda.
Aleshores, un cop ben escurat el pressupost, la bossa, els estalvis i la targeta de crèdit, encara ens queda un capítol no menys important. Hem de donar satisfacció a la necessitat nadalenca de fer una mica de caritat. És preceptiu, si volem que les músiques edulcorades d'aquests dies penetrin sense obstacles les nostres consciències. Hem de destinar una suma discreta a la caritat, de manera que el gastòrum de rigor no ens creï remordiments. Això ho hem après a les pel·lícules, sobretot les nord-americanes i encara més en les més dolentes. Bé, amb quin motlle tractam l'objecte de la nostra caritat? Com una àvia, com els pares, com un germà, com un amic...? Tot té un preu, per més que ho vulguem oblidar, i ara es tracta de fixar la quantitat que hem de destinar al germà proïsme més desvalgut. No és un problema de solució fàcil, ni de molt, perquè la caritat ja ha caducat com a virtut, ja que ara és el moment de la cívica solidaritat.
I, d'altra banda, com s'ho prendrà l'àvia o la mare, la germana o l'amic en saber que l'hem equiparat a un indigent?
Carme Llull, filòloga
