Telefònica feia olor de peix ahir a Inca. Les fires fan possible allò impensable i ajunten sentits contraris. A Manacor, l'estiu del trenta"sis la fe pudia a carn cremada en una fira de sang, de la qual un bon raig d'enteniment d'avui en dia ni en sap, ni en vol saber. Amb aquestes cinc"centes està el batle, que no sé si estarà convidat a la presentaciò de l'opuscle Manacor, l'església i la guerra civil que presenten aquesta setmana Ramon Rosselló i Bernat Nadal. Aquest darrer, bancari, que omple les hores de coneixements i arts, encara està entossudit a comprendre i no entendre res de res d'aquelles hores que el Santcrist de Manacor feia miracles cada 10 minuts.
Fins fa poc, dues bombes que no havien explotat custodiaven el Santcrist de Manacor. Aquesta imatge, el cap Lluís García Ruíz, el «caudillo fascista de Italia» Aldo Rossi i la intervenció de «nuestra buena amiga Italia» alliberaren Mallorca del que hagués pogut passar si 8.000 invasors haguessin arribat uns quilòmetres més enllà dels pocs que realment ocuparen. Al-menys així informà a Roma el bisbe Miralles l'any 1938. Però sembla que era pensament comú. En el fulgor de la retirada de Bayo el mateix bisbe deia per Ràdio Mallorca, el 6 de setembre de 1936, que «han cometido crueldades que ni en el centro de Àfrica y profanado horrendamente imágenes y objetos de culto, un ensañamiento superior al de los tiempos de los iconoclastas y los calvinistas». Com a talibans, assenyala Nadal, que ha analitzat la famosa resposta a l'enquesta de la Santa Seu de 1938, feta pel rector de Manacor i el vicari del Port, perdudes en alguna calaixera, per on deuen romandre"hi la resta de respostes de totes les parròquies, perquè era obligació contestar"la sense dilació.
El mateix Nadal contava a Memória Civil l'anècdota de la mare de Miquel Palmer, un jove dibuixant de la revista Nosotros de Manacor, que anà de genollons "li agradava al botxí veure la gent agenollada" a demanar clemència pel seu fill de 16 anys. «Comque aquesta dona ha plorat tan bé, al seu fill, en lloc de sis bales, que just n'hi disparin tres», va sentenciar el capità. Una altra mare va ser despedida perquè el migdia «no eren hores». I l'aviador, acusat de tirar les bombes que no van explotar, va ser passejat triomfalment pels carrers de Manacor, on la gent l'insultava i una multitud l'acompanyà fins al cementiri on li dispararen una dotzena de trets i un de gràcia, quan el vestit blanc que portava ja havia tornat vermell. El mateix 4 de setembre quan l'expedició de Bayo es retirava, Garcia Ruíz proclamava que «no queremos prisioneros» i al mig dia, mentre Sagesse oficiava la missa de campanya a sa Bassa, un metge comprovava astorat que de les cinc milicianes preses, quatre eren verges.
Ni les institucions civils ni les eclesiàstiques encara han donat mostres d'un humil penediment per la passivitat mostrada en aquell «apocalypse now» manacorí. Què s'ha fet de les bombes que no explotaren? Potser les trobem amb Bush per Corea o l'Irak gràcies a internet i la connexió ADSL. Perquè aquí, més que mai, en aquest país tan feliç no poden haver existit. I el batle Garanya és un espectre que persegueix els seus successors.
I bé? «This is the end my only friend», de The Doors segueix sent la banda sonora de la fi d'Apocalypse now redux.
