Telefònica feia olor de peix ahir a Inca. Les fires fan possible
allò impensable i ajunten sentits contraris. A Manacor, l'estiu del
trenta"sis la fe pudia a carn cremada en una fira de sang, de la
qual un bon raig d'enteniment d'avui en dia ni en sap, ni en vol
saber. Amb aquestes cinc"centes està el batle, que no sé si estarà
convidat a la presentaciò de l'opuscle Manacor, l'església i la
guerra civil que presenten aquesta setmana Ramon Rosselló i Bernat
Nadal. Aquest darrer, bancari, que omple les hores de coneixements
i arts, encara està entossudit a comprendre i no entendre res de
res d'aquelles hores que el Santcrist de Manacor feia miracles cada
10 minuts.
Fins fa poc, dues bombes que no havien explotat custodiaven el
Santcrist de Manacor. Aquesta imatge, el cap Lluís García Ruíz, el
«caudillo fascista de Italia» Aldo Rossi i la intervenció de
«nuestra buena amiga Italia» alliberaren Mallorca del que hagués
pogut passar si 8.000 invasors haguessin arribat uns quilòmetres
més enllà dels pocs que realment ocuparen. Al-menys així informà a
Roma el bisbe Miralles l'any 1938. Però sembla que era pensament
comú. En el fulgor de la retirada de Bayo el mateix bisbe deia per
Ràdio Mallorca, el 6 de setembre de 1936, que «han cometido
crueldades que ni en el centro de Àfrica y profanado horrendamente
imágenes y objetos de culto, un ensañamiento superior al de los
tiempos de los iconoclastas y los calvinistas». Com a talibans,
assenyala Nadal, que ha analitzat la famosa resposta a l'enquesta
de la Santa Seu de 1938, feta pel rector de Manacor i el vicari del
Port, perdudes en alguna calaixera, per on deuen romandre"hi la
resta de respostes de totes les parròquies, perquè era obligació
contestar"la sense dilació.
El mateix Nadal contava a Memória Civil l'anècdota de la mare de
Miquel Palmer, un jove dibuixant de la revista Nosotros de Manacor,
que anà de genollons "li agradava al botxí veure la gent
agenollada" a demanar clemència pel seu fill de 16 anys. «Comque
aquesta dona ha plorat tan bé, al seu fill, en lloc de sis bales,
que just n'hi disparin tres», va sentenciar el capità. Una altra
mare va ser despedida perquè el migdia «no eren hores». I
l'aviador, acusat de tirar les bombes que no van explotar, va ser
passejat triomfalment pels carrers de Manacor, on la gent
l'insultava i una multitud l'acompanyà fins al cementiri on li
dispararen una dotzena de trets i un de gràcia, quan el vestit
blanc que portava ja havia tornat vermell. El mateix 4 de setembre
quan l'expedició de Bayo es retirava, Garcia Ruíz proclamava que
«no queremos prisioneros» i al mig dia, mentre Sagesse oficiava la
missa de campanya a sa Bassa, un metge comprovava astorat que de
les cinc milicianes preses, quatre eren verges.
Ni les institucions civils ni les eclesiàstiques encara han
donat mostres d'un humil penediment per la passivitat mostrada en
aquell «apocalypse now» manacorí. Què s'ha fet de les bombes que no
explotaren? Potser les trobem amb Bush per Corea o l'Irak gràcies a
internet i la connexió ADSL. Perquè aquí, més que mai, en aquest
país tan feliç no poden haver existit. I el batle Garanya és un
espectre que persegueix els seus successors.
I bé? «This is the end my only friend», de The Doors segueix
sent la banda sonora de la fi d'Apocalypse now redux.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.