Si alguna vegada m'han demanat per què escric als diaris, sempre he dit el mateix: perquè no m'ho crec. No m'ho crec, el que diuen els diaris, i encara que això és una contradicció, no em puc creure que passin en algun lloc de la realitat els disbarats que s'hi veuen reflectits cada dia. Orwell ho deia molt millor: «Escric perquè hi ha alguna mentida que vull deixar al descobert, algun fet sobre el qual vull cridar l'atenció, i la meva preocupació inicial és aconseguir que m'escoltin», que són motius immillorables tot i que cada dia que passa les mentides pateixen menys per quedar-hi, al descobert, i cridar l'atenció és ensems fàcil i difícil: entre tant disbarat, només un disbarat més gran et permet aconseguir-ho. L'article tipus que aplega alguns fets recents, esdevinguts al llarg de la setmana, i mira d'estendre-hi la crítica per fer més tolerable l'obligació d'encaixar-los se'n ressent, d'aquests canvis, i això el periodisme d'opinió ho oblida sovint, crec: l'opinió, fins i bella o encertada, sempre és un guariment ineficaç davant els desastres de la realitat, i una honestedat absoluta ens impediria gaudir d'un article magnífic sobre la desgràcia, el conflicte, el disbarat. És honest gaudir llegint els magnífics articles, que n'hi ha, sobre el conflicte del Golf, sobre la decadència de l'Àfrica, sobre fracassos, calamitats, sinistres? I serveix, aquest interrogant, davant les declaracions que omplen bonar part dels diaris? Quina és la resposta correcta del lector, si n'hi ha, davant les beneitures que s'hi llegeixen, esdevingudes titulars, sense aturar? No em veig amb cor de donar consells ni lliçons, ni sobre això ni sobre res, tret d'un genèric i lleu consell sobre la conveniència de respectar la llei, i encara gràcies, i per això he desviat el meu interès cap a la qüestió següent: per què la gent diu disbarats, i per què en diu tants? Què explica que en l'interval de pocs dies Rajoy digui que la Fundación Franco ha de ser subvencionada pel seu interès històric, i la ministra del Castillo que hi fan un treball científic, i el batle de Castelló lloï aquell dictador (què esperen per subvencionar la Fundación Adolf Hitler?), i Maria A. Munar acusi els immigrants "els pobres, només" de dur-nos malalties formidables, i els bisbes que els maltractaments no són motiu per anul·lar cap matrimoni i que els òvuls congelats han de seguir eternament congelats "desig que deu contradir algun principi de la termodinàmica, com a mínim", mentre l'escàndol de l'any no és als carrers de cap ciutat ni als deserts afgans sinó a... la passarel·la Cibeles!, i mentre el tecno Piqué diu que no té sentit demanar la independència perquè vivim en el món de la interdependència: què espera per demanar que ens xuclin els francesos, o els noruecs?; hi podrem triar qui ens abduirà? No tinc temps, ni humor, per respondre-ho, ni estic gens convençut que hi hagi resposta. Així a rajaploma es poden enumerar algunes respostes possibles, per explicar aquestes beneitures, que s'expliquen: 1. perquè no passa res, 2. perquè els autors, no saben que ho són, 3. perquè tanmateix poca gent se n'adona, 4. perquè volen homenatjar el nou disc d'M-Clan («la flor i la nata de la mediocritat»), 5. perquè creuen que igual que un màxim de racionalitat condueix a l'absurd, un màxim d'absurd conduirà a la racionalitat, 6. perquè qualsevol ximplesa sempre serà superada per una altra que l'avantatjarà, tot amagant-la, 7. perquè en realitat no són disbarats, sinó grans encerts intel·lectuals, i jo no sé el que em pesco, 8. perquè donen vots, 9. perquè tot plegat forma d'algun experiment sobre la nostra salut mental, 10. perquè el poder és el poder, o potser 11. no hi ha explicació possible, i es tracta de fenòmens similars al bing-bang, les oscil·lacions de la borsa o algunes conjectures sobre els nombres primers. Un mínim esperit científic obliga a demanar-se, d'antuvi, què tenen en comú aquestes declaracions, per si en podem treure alguna pista: que els seus autors del pressupost públic els permet disposar del temps necessari per maquinar-les, per exemple.

Torn a la qüestió inicial: és lícit riure-se'n, o faríem millor mirant "tenim tota una setmana" de superar-ho?