La poesia pura "l'únic contingut de la qual sigui poesia" segurament no és més que un límit al qual s'han acostat alguns pocs poetes. Un pensa sobretot en Arthur Rimbaud, Stéphane Mallarmé i Paul Valéry. Potser també "malgrat no hagin estat qualificats com a tals" en Saint-John Perse i en René Char? I encara, possiblement, en Georg Trakl i Paul Celan, en alemany, i Vladimir Holan i algun altre en altres llengües? A Carles Riba, certament, se l'ha relacionat amb Valéry i la tendència en qüestió, però el seu cas no acaba de ser clar. De fet, darrerament, no es parla gaire de poesia pura.
Amb motiu de la recent aparició d'un primer llibre que no ho pareix, Perquè res no ha estat maleït, de Roger Costa-Pau, Carles Hac Mor ha publicat un article en el qual ha reprès una mica el tema, tot invocant una posició del tot extrema de Jacques Derrida: per ser pur un poema sols tindria sentit si no en tingués cap. Òbviament, un poema sense cap sentit no pot existir més que com una musiqueta, com en el cas de certa poesia desbaratada popular o de la curiosa nonsense poetry d'Edward Lear, que evidentment mai no han estat considerades poesia pura.
En qualsevol cas, si la poesia pura ha de requerir un contingut que sols sigui poesia i res més que poesia "que, segurament, resulta una definició més assenyada", tanmateix cal igualment concloure que no pot existir. Però això no vol dir que la poesia no pugui acostar-se més o menys a aquest absolut, com en part pot ser el cas "tal com ha apuntat primer Carles Hac Mor" en el llibre del que voldríem també donar alguna notícia, editat per Tandem edicions.
Dividit en tres parts, Raïms que vessen sangs, De sals i pedregars i A la teva platja "acompanyades per un epíleg memorable de Jaume Bosquet", comporten un total de sols 35 poemes, la qualitat més important dels quals segurament és l'absència de tot discurs explicatiu. En efecte, els poemes de Perquè res no ha estat maleït no cauen mai en la temptació, tan habitual, de voler explicar res, de pretendre contar res. Els seus versos generalment són isosil·làbics, però no demostren cap preocupació estròfica. Podem relacionar-los amb la poesia pura perquè, indefectiblement, volen ser poesia. Destacar aquest fet pot resultar un poc o un molt paradoxal "o, més aviat, xocant" perquè, no vol justament fer poesia tota escriptura poètica? Tanmateix, per molt que, en efecte, tot pronunciament de la parenta pobra vol justificar-se com a tal, el fet assenyalat no deixa de ser menys ver. Tal vegada perquè la seva lectura no és precisament cosa fàcil; tal vegada, perquè el lector no copsa l'anècdota que pot haver provocat la seva escriptura; tal vegada per una qualitat difícil de descriure. Per cert, que l'autor, en el tram final de les endreces, ens diu que set poemes concrets "entre els quals Dic remors, que després he d'incloure entre els que m'han arribat més" vénen «concretament d'un paisatge viscut a l'illa de Skiros», però això és un fet que el lector no ha pogut mai esbrinar pel seu compte, ni tan sols és una informació que pugui utilitzar en successives lectures. És aquesta ocultació, o no presència, de la circumstància o l'anècdota dels poemes de Roger Costa-Pau el que els apropa a la poesia pura "que ja sabem que és inabastable", a una poesia exigent, a una poesia de qualitat que requerirà "com qualsevol altra parenta pobra que quedi" repetides lectures per anar-hi penetrant o entrant a poc a poc.
Perquè, en tot cas, Perquè res no ha estat maleït mereix certament insistir-hi. Poemes com Càntic I, l'esmentat Dic remors, Cançó per al teu crit, de la primera part, o Traços en blanc, Poema desnuat i A la teva platja, de la darrera, mereixen plenament la nostra tossudesa de voler entrar-hi. A més, qualque moment, l'autor ens encoratja, com quan comença Cançó per al teu crit: «Desperta't fervent, un dia, / obre els ulls, estella el glaç, / i camina, burxa, arrauxa't, / ara arribes, faràs via».
