Ens hem cansat de sentir personatges com Joan Antoni Samaranch dient que l'esport internacional elimina fronteres i promou l'enteniment entre cultures, malgrat la part de raó que tenen. Cansa sentir aquesta afirmació i contemplar com les baralles entre estats, i defensors de distintes tradicions, per no dir entre els defensors de distints equips, continuen com sempre. Però una de les grans proves dels poders de l'esport es veurà entre ara i el 2010, quan s'ha promès que la copa del món de futbol anirà a Àfrica. Què canviarà a Àfrica entre ara i llavors, a causa de la Copa? Deixaran de matar"se en guerres civils interminables, per dedicar"se a treure doblers als turistes que hi aniran? Deixaran les disputes sobre fronteres que duren des que aconseguiren la independència, per implantar controls fronterers fiables i cobrar imposts imaginatius als viatjadors intrèpids que agafin carretera? O faran la Copa i tot continuarà com abans? Nigèria és un dels estats que aspiren a celebrar la Copa. Haurien de construir els estadis, els aeroports, els hotels... tot. Però ganes no els falten. El que serà interessant és veure si, per exemple, les amenaces de mort per apedregament que cauen sobre les dones adúlteres o que tenen fills sense estar casades, almenys en el nord del país on s'aplica la llei Sharia, desapareixen. Si el futbol tingués aquest poder, es mereix tota l'afició que li podem donar. Si el futbol aconsegueix eliminar la repressió policíaca i militar sobre les comunitats periferials d'alguns estats africans, o tallar el tràfic humà que pateixen d'altres, com demostren un parell de carrers de cada una de les ciutats d'Espanya, haurà aconseguit posar un remei allà on la política ja no hi arriba. I ja ens podrem començar a creure aquella frase tan repetida dels senyors de puro i copa, dels Samaranch i companyia.