La setmana passada, tota la premsa de l'estat es feia ressò de l'arribada del rei Fahd, d'Aràbia Saudita, a la seva mansió de Marbella. En general, tant la premsa escrita com la ràdio o la televisió en feien un tractament de notícia de «societat», molt més que de notícia política. Vet aquí un resum de les informacions oferides, en forma d'antologia de curiositats: el rei Fahd arriba amb un seguici de quatre"centes persones, que poden arribar a ser tres mil; viatja en un Jumbo particular, seguit d'altres tres avions de la casa reial, un dels quals és un hospital; l'estiu de 1999 va gastar 15.000 milions de pessetes en la seva estada a Andalusia; ha fet una reforma del seu palau que ha costat 32.000 milions de pessetes; un avió setmanal portarà al rei aigua de La Meca, dàtils, xot, arròs i espècies; gastarà 250.000 pessetes diàries en flors. Amb tot això, no era estrany que l'arribada fos tractada com la crònica d'una excentricitat i que l'única valoració més enllà de la xafarderia era que aquesta visita salvaria la temporada turística de Marbella. Per completar les informacions anteriors, val la pena oferir"ne algunes sobre la realitat del règim d'un país que ha estat capaç d'ingressar milions de milions de petrodòlars sense sortir de l'Edat Mitjana. Parlem, per exemple, de tortura als presos polítics: els informes d'Amnistia Internacional estan plens d'històries de persones sotmeses a tortures com descàrregues elèctriques o arrencades d'ungles per delictes com, per exemple, la difusió del cristianisme. Parlem de la pena de mort: amb una taxa anual d'unes cent execucions anuals (comptant només les que es coneixen), Aràbia Saudita és un dels primers llocs de la classificació mundial de l'assassinat legal. Els càrrecs que poden dur a la morts van de l'assassinat a la bruixeria, passant per l'apostasia, l'adulteri i el tràfic de drogues. Parlem de garanties judicials: les persones jutjades no són informades sobre els càrrecs que se'ls imputen, i no tenen dret a veure ni amics o familiars ni un advocat. Parlem de la situació de la dona: les mesures més extravagants (no tenir dret a conduir ni a tenir un document d'identitat) revelen una submissió absoluta en tots els àmbits: polític, familiar, cultural o econòmic. Parlem de nepotisme: tant el Rei Fahd com el seu germanastre Abdallah (que exerceix el poder), com els ministres de Defensa, d'Exteriors o d'Interior són fills o néts del Rei Abdulaziz, que va deixar quaranta"dos fills mascles. Parlem de respecte de la integritat personal: l'amputació de mans i peus són càstigs reconeguts, i que es duen a terme de manera ordinària i pública. De llibertat d'expressió, o de llibertat sindical, o de qualsevol altra llibertat, visat tot l'anterior, és millor que no en parlem. Aquest és el perfil del primer aliat d'Occident al món àrab i al món islàmic. El seu petroli val massa com perquè els dirigents polítics europeus i els nord-americans li ho recordin. Pel que fa a la ciutadania d'esquerra, ¿algú s'imagina la societat espanyola admetent el silenci l'arribada triomfal d'un Pinochet a la seva mansió de la Costa del Sol? Doncs aquí ho tenim. Per cert, ara sembla que l'aliat pot deixar de ser"ho. Llavors tothom descobrirà que és el cap d'un règim feudal, corrupte, dictatorial, misògin i sanguinari.