Europa cerca candidat per donar un nou impuls al regionalisme, abans que els estats de l'est no s'apuntin a la congregació d'aquí a dos o tres anys. El buit que s'ha d'omplir és el que ha deixat Tony Blair, que va donar un impuls al regionalisme, almenys en el nord d'Europa, quan va concedir una certa autonomia a Escòcia i al país de Gal·les. Aquella iniciativa ha passat a la història, i arriba el moment per trobar qui agafi la batuta. Fins i tot és necessari, ja que en el caos que sembla apropar-se amb l'expansió de la Unió Europea, no és clar si hi haurà lloc per a grans passes autonomistes, que per a molts tendrien l'efecte de complicar encara més el govern d'Europa.
I pot ser que el relleu de Blair véngui del lloc més insospitat: França. En un moment quan és d'agrair qualsevol indici que els nostres dirigents no han abandonat del tot el concepte d'una Europa que es governa més des de baix, el primer ministre francès ha anat a Còrsega per explicar com veu el futur de França.
Amb el currículum que té Jacques Chirac, el president francès, replè de declaracions sobre la unitat de l'Estat francès, és difícil imaginar que mai facin res per admetre que els francesos no són un un immens conjunt de clons. Però per altra part, si ells resolguessin una mica el repte del govern per autonomies, el mapa de tot Europa ja tendria un altre aspecte. I als francesos, quan un fa comptes, els convendria. Hi ha molts problemes, començant per totes les tensions que genera la immigració, que es mostren irresolubles des d'un govern centralitzat. En el cas de França, com en el de la major part d'Europa, tancar les portes als moviments autonomistes és garantir més conflicte social, ja que la immigració requereix gestió local.
