Per ventura no és afinada, però tenc la sensació que no hem celebrat adequadament la suspensió de la pena de mort a Turquia. De vegades sembla que el nostre dia a dia és tan rutinàriament pervers que prescindim de les coses essencials per a la humanitat. Dir que a Turquia s'ha suspès la pena de mort és dir que aquest país, de 66 milions d'habitants "fins on hi sigui fiable el cens", ha fet la passa endavant més decisiva en la conquesta de la dignitat humana. Les reformes d'Ataturk alliberaren Turquia d'un llast que l'hauria mantinguda immobilitzada en el naufragi de l'imperi. Però la barbàrie no abandona els pobles tan fàcilment, i per cada dues passes enrere, amb sort se'n fan tres endavant. El país és fascinant i la seva primera ciutat, Istambul, és un dels assentaments humans on, més enllà de la paròdia humana inevitablement associada al turisme, la lluita per la vida s'escenifica amb els trets més contundents: del drama a la celebració de la vida, tot s'hi manifesta en qualsevol de les seves formes i amb tots els graus possibles d'intensitat. La història s'hi mostra a cada pam sense amagar res, exhibint amb el mateix natural la glòria i les misèries, la vida i la mort. Istambul, plena de cicatrius de guerres i terratrèmols, sedueix, fins a retre'ls, els més indiferents. En aquest amuntegament de persones, llegendes, sons i mesquites, de perfums i pudors, us hi podeu extraviar fàcilment, vull dir que fàcilment s'hi pot extraviar la memòria i oblidar-vos que hi ha potser un milió de kurds expulsats del Kurdistán "les cases esbucades, les propietats confiscades", que el seu cap és a la presó amb una condemna de mort ajornada, que qualsevol dissidència respecte de la política uniformadora del règim pot ser jutjada com a crim terrorista. I, sobretot, que, presidint una situació d'escarni dels drets humans, hi ha la pena de mort. Ara, en plena desfeta del govern, al Parlament s'han aprovat unes lleis que respecten els drets lingüístics i culturals de les minories "llegiu kurds" i, sobretot, la supressió de la pena de mort. Aquesta és la millor notícia que en qualsevol moment ens pot arribar de qualsevol lloc on la pena continuï implantada. Felicitem-nos-en i felicitem els ciutadans turcs i els kurds, que han ingressat en un club de privilegiats, el dels països que han assolit el primer esgraó veritablement significatiu de civilitat. Tot, però, sense oblidar que aquesta passa s'ha fet més per conveniència que per convicció, o sia, per les mateixes raons que s'entreguen els criminals de guerra als tribunals internacionals, es declaren les guerres o se signen les paus: al capdavall, una qüestió de mercat.