Quadern de viatge

Dimarts, 29." La dissort ha volgut que pertanyés a una cultura terminal. O, potser, aquesta dissort és més atribuïble a una elecció, que no pas a l'atzar. Altres, en situació semblant, han defugit el suplici de triar i han cedit la responsabilitat a les circumstàncies. Sempre he tengut, però, una inclinació natural per les causes febles, per les causes que es perdran, àdhuc per les causes perdudes. Tampoc no som l'únic en l'afany de redreçar allò que hem volgut tort o, si més no, hem consentit tort, però la companyia no m'encoratja, ni apaivaga la sensació d'impotència, atès el fet que cadascú estira la soca cap on li convé i la força d'un anul·la la força de l'altre. O el que és encara més greu. Davant un arbre tort que convindria redreçar, que tothom està d'acord a redreçar, hom s'entreté per les roderes del camí, discutint si es tracta d'una pomera o d'un ametller, en comptes de fer primer el que és necessari i deixar per després la qüestió d'establir la seva naturalesa, car aquesta no modificarà la decisió de voler un arbre dret. I encara més. Tot i la convicció que cal tenir un arbre dret, recte en la seva verticalitat, preferim que segueixi tort si no ens podem atribuir el mèrit d'haver"lo adreçat, o la glòria d'haver"ho intentat contra totes les adversitats, naturals, interessades o provocades. Som un poble d'aflicció, sens dubte víctima de la insaciable avidesa del poder, que ha tengut la sort de poder atribuir tots els mals als externs, obviant la inestimable, inevitable?, col·laboració dels mercenaris. Poc donats a la reflexió i a l'autocrítica, tal vegada perquè la supervivència ha estat la prioritat, no se'ns acut que puguem anar errats o que l'estratègia de la divisió ha esdevingut l'herència d'un règim podrit, però astut i malintencionat. Preferim ignorar la nostra contribució al desastre. Tranquil·litza la nostra consciència deixar testimoni de disconformitat. Ens sabem posseïdors de la veritat i de la raó. Hem esdevingut uns doctrinaris que no deixen marge al dubte. Tal com estan les coses, potser algun dia llunyà arribarem a ser una nació o, si més no, modificarem la definició perquè s'ajusti a la nostra realitat, però mai no serem un estat i si ho arribem a ser, que Déu ens ajudi, perquè tenim l'esperit vinclat, avesats a servir. Som colons que prefereixen les bregues entre clans que enfrontar"se amb l'enemic real. I l'enemic frueix d'unes disputes que ens afebleixen, perquè tota l'energia que podríem descarregar contra ell, la tudam en lluites internes.