cielo claro
  • Màx: 15°
  • Mín:

Miguel Hernández, seixanta anys

Avui es compleixen seixanta anys de la mort de Miguel Hernández. Va morir a les cinc i mitja de la matinada, a la presó d'Alacant. La causa oficial del traspàs va ésser una malaltia pulmonar, una cosa guarible. En realitat, l'empenyeren cap a la fossa aquells que volien venjar-se d'ell fos com fos i li negaren l'assistència sanitària que reclamava la seva salut malmesa. Hernández havia estat condemnat a mort per un tribunal militar, però la pena li va ésser commutada per la de trenta anys, en part per les gestions realitzades per alguns intel·lectuals falangistes com Sánchez Mazas i José María de Cossío, en part perquè Franco no en volia fer un mite. «Amb Lorca ja n'hi ha prou, de mites republicans», diuen que va dir. I potser, des de la seva perspectiva tenia raó. Hernández era conegut arreu d'Europa per la seva defensa aferrissada de la llibertat i de la dignitat de la persona, de manera que, en cas d'afusellar-lo, podia augmentar considerablement la propaganda antifranquista de l'exterior. En canvi, si moria damunt un matalàs de crin, amb els pulmons foradats i uns dolors que els seus companys de presidi qualifiquen d'inhumans, ningú no el podria convertir en màrtir. Naturalment, Franco es va equivocar, cosa que solia succeir sempre que s'entretenia a pensar. Des del moment de començar la Guerra Civil, Hernández ja s'havia convertit en exemple fefaent dels valors morals més enaltidors de la persona, i en la veu de milions de ciutadans que defensaven la República al carrer. Era, Hernández, un símbol. I no hi ha parets prou altes ni força repressiva prou contundent com per evitar que els símbols s'instal·lin en el cor de la gent que els fa seus. Encara no havien tret les seves despulles de la presó, quan a una paret de la infermeria va aparèixer escrit l'apariat següent: «Adiós hermanos, camaradas, amigos/ despedidme del sol y de los trigos». En arribar el migdia, aquests versos, ja eren al carrer. I als anys seixanta estaven escrits a la capçalera del llit dels adolescents que es movien entre la universitat i els centres catòlics amb influència sindicalista, i que encara no havien tingut oportunitat d'enlluernar-se amb el pòster del Che. Tanmateix no eren seus els versos esmentats, però ho haurien pogut ésser. Segons el seu darrer biògraf, José Luis Ferris, foren escrits per un altre poeta, Antonio Aparicio "coetani i amic d'Hernández", i reproduïts a la paret per un tercer, anomenat Elviro Romero. Els damnats del franquisme i les generacions immediatament posteriors a la guerra no en volgueren saber res d'aquesta història, i dictaminaran que aquella manera d'acomiadar la vida era pròpia del poeta d'Oriola. I l'encertaren, és clar. Si més no, els versos anaven en la seva línia, vibrant i colorista. José Luis Ferris n'acaba de publicar una biografia força documentada, d'Hernández, caracteritzada per l'obsessió d'apropar-se a la seva vessant personal, cosa que aconsegueix, fins al punt que a certs paràgrafs i frases sembla que pretén fer allò que Franco no va aconseguir: destruir el mite. Tanmateix, és aquesta una falsa percepció o, si tant voleu, una percepció no comprovada. De manera que retir el que acab de dir. En qualsevol cas, en el llibre, de construcció sòlida i ben documentada, hi ha un punt feble. Ferris passa per alt l'impacte emocional que sens dubte provocaren en Hernández els bombardeigs sobre Madrid i que l'abocaren a escriure la poesia de guerra més ètica del segle XX. Ni tampoc queda consignat, en el llibre "Miguel Hernández, pasiones, cárcel y muerte de un poeta", el procés ideològic d'un al·lot d'església que acaba per allistar-se al Partit Comunista. Potser, mirau per on, és, l'obviada, la part més fascinant de la seva biografia. Hernández era tot cor, i la seva paraula s'engrandeix i es fa flama i es fa espasa davant la injustícia. Si en la poesia bèl·lica de tots els temps hi ha una paraula clara, no doctrinària, que vessa honestedat i tendresa, aquesta és la d'Hernández. La seva voluntat de defensar els ideals republicans a la trinxera, així ho revela. Hauria pogut gaudir dels privilegis dels intel·lectuals més refutats i no sols hi va renunciar, sinó que els va denunciar. És coneguda la magrana que li va clavar María Teresa León en el darrer àpat que va organitzar l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes, en el Madrid a punt de caure a mans dels nacionals. Tant com el motiu que la va provocar. Hernández va arribar al sopar procedent de les trinxeres on faltava tot, i va enfilar-se fins a les traginades en veure el magnífic àpat que s'havia preparat. Aleshores, en demanar-li un company que escrigués alguns versos a una pissarra que presidia el menjador, va escriure amb guix allò de «aquí hay mucho hijo de puta y mucha puta». No n'hi havia tants com s'imaginava, però n'hi havia, és clar. Per cert, no deixa d'ésser significatiu que ell no hagués estat convidat a aquest sopar. Potser sols se'l considerava servible per a estar a les trinxeres? És possible. Quan Madrid ja era una ciutat vençuda i tothom mirava de refugiar-se a una ambaixada o de trobar plaça a qualsevol dels pocs vaixells que salpaven d'Alacant, ningú no va moure un dit per protegir-lo. Ja no era considerat un element vàlid per a la política, més subtil, de la resistència. En realitat, era un comunista emocional, desenganyat amb l'estalinisme després del viatge que va realitzar a Rússia el trenta-set. Acabada la guerra, els seus amics del bàndol franquista negociaren la seva llibertat a canvi que tingués un gest de penediment o de simpatia envers la dictadura. No ho aconseguiren, perquè, entre altres motius d'ordre ètic, tal cosa suposava tirar al femer del descrèdit el gruix de la seva producció poètica. Vull dir, que ben poques vegades l'autor i la seva obra han estat tan units com en el cas d'Hernández. Si havia estat símbol de la resistència d'un poble, des de la presó esdevendria símbol de la tragèdia del mateix poble. «Te has negado a cerrar los ojos, muerto mío,/ abiertos ante el cielo como dos golondrinas», havia escrit a la mort del seu fill, el trenta-vuit. Ell també va morir amb els ulls oberts.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.